El paper de la història en un món de memòries i relats personals

En definitiva, la memoria es siempre subjetiva, múltiple y diversa. Por el contrario, la historia proporciona conocimientos que se van acumulando, resulta “una reconstrucción sabia y abstracta del pasado, distanciada, de carácter crítico, laico y sin límites”. A la historia no se le puede vedar ningún terreno. La historia es conocimiento, interpretación, explicación, comprensión “bajo la exigencia de totalidad y objetividad”. Aquesta és la distinció “ideal” que fa Santos Juliá entre memòria i història, Pedro Ruiz Torres la recull al seu article “Los discursos de la memoria histórica en España”. Si seguim aquesta separació tan radical, haurem de defensar que la història no pot dedicar-se a escriure “relats” com els que proporcionen les memòries. Però avui en dia aquesta divisòria tan clara és difícil de mantenir i Ruiz Torres n’exposa algunes raons. En subratllo la següent: ...historia y memoria se relacionan muy estrechamente, pero no está clara la jerarquía entre ambas. La memòria pot ser objecte de la història però també n’és font i matèria primera. A més, l’ús públic de la història crea memòria i fa que la història esdevingui memòria al seu torn. Amb aquests arguments Pedro Ruiz demostra que la relación entre ambas no es de sentido único. Per pensar en el paper de la història davant la proliferació de relats autobiogràfics que descriu l’article de Daniel Mendelsohn “Prou de parlar de mi”, hauríem d’afegir un tercer element a la complexa relació història-memòria. Com diu Stephen Jay Gould: “els éssers humans som contadors d’històries per naturalesa; organitzem el món com un conjunt de contes” (jo afegiria que som també receptors d’històries per naturalesa). Josep Fontana cita Jay Gould a La història dels homes per afirmar que la narració no deixa de ser la forma habitual en què l’home organitza el seus coneixements (i per insistir en què no s’hauria d’elucubrar tant al voltant de si la història és literatura o no). Mil vegades més útils que aquestes elucubracions verbals són per a l’historiador les aportacions de la ciència cognitiva, les noves visions que mostren la complexitat dels mecanismes de formació dels records evocats per la memòria – la forma en què la ment humana transforma un feix de sensacions diverses en un record -, que poden suggerir-li camins útils per a investigar el procés de formació d’aquesta memòria col·lectiva que anomenem història. Fontana ens recorda que les persones som contradictòries per naturalesa, per més que quan “relatem” racionalitzem i justifiquem a posteriori. Per això recomana superar la narrativa inspirada en la novel·la burgesa per a la historiografia, i aspirar a una comprensió més complerta de les persones, també dels seus actes il·lògics o irracionals. Sembla ser un instint innat de l’Homo sapiens, el del desig pels relats coherents, ens apunta Mendelsohn a partir del llibre de Yagoda. Per això, distorsionem les coses que recordem. El problema de la “falsedat” de les memòries, doncs, no depèn només del frau, sinó dels propis mecanismes de la memòria. Mendelsohn sintetitza: Sempre ens ho fem venir bé per convertir la nostra memòria en bones històries, fins i tot si aquestes històries no són del tot veritat.

Quant als mecanismes de la memòria caldria també apuntar allò que Pedro Ruiz Torres ens diu, a l’article ja citat, respecte a la memòria individual, que és també memòria social i col·lectiva. Por eso la memoria del individuo es mucho más que la memoria de sus vivencias personales. Ruiz Torres parla de la seva memòria sobre la guerra civil, que per edat, no va viure, però de la que té un seguit d’imatges des de la infància a través dels relats de les persones del seu voltant que sí l’havien viscuda, de la ràdio, dels tebeos... ¿Cuánto hay en ella de herencia transmitida de manera consciente o inconsciente y de comunicación buscada con los demás? ¿Cómo influyó en mi trabajo de historiador y éste a la vez en mi memoria de la guerra civil? ¿Cómo han ido cambiando mis recuerdos del conflicto y hasta qué punto esas imágenes son sólo mías o por el contrario llevan la impronta de los grupos y medios sociales en los que se desenvolvió mi vida?

Penso que la tasca del historiador precisament és fer-se aquestes preguntes, ser conscient dels mecanismes de la memòria, i de la construcció social de la memòria. Ruiz Torres parla de la necessitat d’una indagació crítica en els records. El trabajo del historiador es en gran medida eso: crítica de la memoria o si se prefiere actividad intelectual unida al conocimiento del pasado por medio del análisis crítico de las fuentes disponibles, una actividad que conduce a otro tipo de representación del pasado, diferente del que nos proporciona la memoria.

Si recuperem la interessant proposta de Fontana i la posem al costat de la proliferació recent de memòries “espectaculars” de què parla Yagoda, no podem evitar ser una mica pessimistes amb la possibilitat de competir al mercat editorial amb productes historiogràfics inspirats en la “nova narrativa” de Fontana. L’anhel immoderat de “bones” històries amb un gran “arc dramàtic” i “happy end”, com les que la poderosa Oprah Winfrey vol per al seu programa, és evident al menys entre el gran públic. Aquest sembla gaudir d’històries reals, emocions reals, però amb formes o estructures narratives de ficció (ficció estil Hollywood si pot ser). Aquest fet també evidencia el problema dels movedissos límits entre la realitat i la fantasia.

Des de la història, ens trobem amb les exigències del mercat, de la demanda d’un públic que en bona mesura vol un protagonista amb el que “identificar-se”. (...) com deixa clar Yagoda, des de fa temps les confessions memorialístiques han estat irresistibles tant per als escriptors com per als lectors (...) Ha d’entrar l’historiador a competir en aquest mercat? Com anuncia Ruiz Torres, hi ha un problema evident: la escasa proyección social del trabajo de los historiadores en una cultura dominada por esa “exigencia de memoria”, algo ciertamente paradójico (...)

Dins la historiografia, ens els últims anys han tingut lloc una sèrie de canvis que també han “apropat” els productes al lector menys especialitzat. El retorn a la narrativa, al subjecte, el model de la microhistòria, de la història de la quotidianitat... Com diu Fontana, la “substitució del grand récit de la Història amb majúscula” pel “petit récit” de les històries amb minúscula.

Sabem que ha canviat la presentació editorial dels treballs historiogràfics. Les editorials demanen un format menys feixuc, amb menys notes a peu de pàgina, de més fàcil lectura. També hem pogut apreciar com la mateixa editorial publica treballs historiogràfics resultat d’estudis metòdics, al costat de memòries de tota mena fruit de la “inundació” (a la qual es refereix Yagoda) d’escriptura autobiogràfica que ens afecta des de finals dels anys vuitanta. Aróstegui ho “denuncia” mucho de lo que se presenta en los puntos de venta de librería como historiografía, mucho de lo que pasa como “Historia” ni propugna ni desea que “el historiar” sea tenido por mucho más que una faena verbal que rellena páginas con “historias” – y que las titula así -, con “stories”, y no por actividad indagativa. Penso que la història és hereva d’una trajectòria d’aspiracions científiques que haurien de diferenciar-la del relat “literari” o memorialístic. Però no és fàcil saber com mantenir la diferència, i a la vegada ocupar millor els espais i les cotes de mercat que la societat demanda en “història” i “memòria”.

Sobre la veritat

Quan les memòries són testimonis de redempció, d’experiències traumàtiques, d’injustícies socials i polítiques, que siguin falses és molt més indignant. Mendelsohn exposa diferents casos de falsos testimonis. Destaca la disposició contemporània a acceptar com a obres de testimoniatge social o polític històries que resulten ser obres de ficció. Això el fa pensar en la línia que separa veritat, ficció i realitat. Les novel·les expliquen veritats sobre la vida, però no fets que han passat en la “realitat” com les memòries. Al respecte cita Hume, que entenia que la veritable història era la que arribava a il·luminar intel·lectualment, per sobre de la ficció. Mendelsohn es refereix al valor de veritat en el gènere de les memòries. Potser la veritat com a categoria és una qüestió massa filosòfica per aquest comentari. En tot cas, em sembla que la següent pretensió que expressa Julio Aróstegui a La investigación histórica: teoría y método no s’hauria de perdre de vista: La verdad es siempre una “verdad convenida”. Esto no altera en forma alguna la firme propuesta de hacer de la historiografía un conocimiento sujeto a comprobación como cualquier otro de los que pretenden ser científicos y no de ficción”. De totes maneres, la “disposició contemporània”, de la que parla Mendelsohn, ens torna a posar davant del tema de la importància de les percepcions dels actors socials per sobre de les “veritats” objectives. Importància que el postmodernisme ens va ajudar a visualitzar. D’alguna manera es pot relacionar amb la proliferació de relats a través de les noves tecnologies i com aquests es perceben. Qualsevol pot publicar allò que vulgui a la xarxa, sense “comprovació”. Qualsevol pot gravar un documental amb una càmera digital, o fer una foto, manipular-la i publicar-la com a “verídica”. I un conjunt de persones poden veure-la i creure-se-la. I fins i tot, després que es demostri la “falsificació”, que no els importi i seguir-se-la creient. Ens tornem a trobar amb el perillós desdibuixament que esmenta Mendelsohn entra el real i l’artificial, i a més, associat a una altra confusió que ell descriu com a dramàtica, aquella entre allò públic i allò privat. L’adveniment dels telèfons mòbils ha obligat milions de persones (…) a tenir part en els detalls més íntims de les vides d’altres persones.

Què fa la història a la societat de les noves tecnologies, de la xarxa? Aróstegui diu que és com si la història es visqués en temps real (es revela a cada instant, es registra a la vista, i es reconeix a través de la xarxa), i això per força ha d’afectar el registre memòria-història. També ha canviat la forma de distribució de la història, com hem vist, és un producte més en el marc de les creacions del llenguatge. “La historia vale lo que vale el lenguaje y su lenguaje”. Ruiz Torres parla al respecte d’una nova memòria virtual o pròtesi, dins d’unes societats que cada vegada tenen menys memòria individual i col·lectiva (tradicional). Aquesta memòria es crea gràcies als avenços tecnològics i hi intervenen un munt d’actors que no són historiadors (periodistes, escriptors, realitzadors de televisió i cinema...) I sembla que tingui por que els historiadors també caiguin en aquesta “trampa” de voler portar el passat cap al present, en comptes de convertir-lo en el seu objecte d’estudi.

Davant d’aquest panorama no sé com la història pot jugar el seu paper en aquest món de memòries i relats personals (més enllà d’algunes funcions que ha de fer l’historiador que ja s’han esmentat i de la “pretensió” de “veritat”). Ruiz Torres acaba el seu article dient que la diferència principal entre memòria i història se encuentra en el distinto carácter de uno y otro tipo de conocimiento y de los usos que respectivamente propician. Potser per a poder competir en aquest món poblat d’altres actors (periodistes, escriptors...) s’hauria de reflexionar sobre aquests usos, sobre la possibilitat d’ampliar-los.

Què fer dels monuments franquistes?

La Llei 52/2007 coneguda com la Llei de la Memòria Històrica, “per la que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”, al seu article número 15 “Símbolos y monumentos públicos” estipula la retirada per part de les Administracions públiques dels “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva, de la sublevació militar, la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”. Sempre i quan les mencions no siguin “d’estricte record privat” o hi hagi “raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei”.

La Llei no ha tingut el mateix compliment a totes les administracions. A Catalunya gairebé no queda cap monument franquista, en canvi a Madrid o altres zones de la península la seva aplicació ha estat més lenta. Per això el col·lectiu antifeixista Yesca ha convocat a Castella un concurs de retirada de plaques de carrers amb noms vinculats a la Dictadura. Denuncien la incomplerta aplicació de la Llei i argumenten que la permanència d’aquests símbols suposa una ofensa per a les persones que foren víctimes de la repressió franquista.

Per altra banda trobem casos com el sevillà on el ple de l’Ajuntament va votar poc després de l’aprovació de la Llei pel canvi de nom de 64 carrers i la retirada dels monuments franquistes (amb l’abstenció del PP). La reacció d’un sector de la societat l’exemplifica l’opinió de Francisco Ruiz Torrent (diari ABC, Tribuna Abierta, 04/02/2010) Denuncia com en atenció a la memòria històrica a Sevilla s’ha esborrat del nomenclàtor urbà el nom de Carrero Blanco o del general Merry, humiliant el seu record i “el buen hacer de personas que han formado parte de la historia de nuestro pueblo”. Estaria en la línia del govern local de Ceuta que a l’agost del 2008 va decidir que no permetria que es retirés cap símbol del franquisme ja que aquests són història i formen part del patrimoni. Segons Ruiz Torrent la memòria històrica s’ha inventat per obrir “sàdicament les ferides” i tornar a “enfrontar les dues Espanyes”.

No estic plenament d’acord ni amb uns ni amb altres. Fer desaparèixer els símbols i ja està no sé si és el millor. Opino que alguns dels monuments s’haurien de deixar. De quina manera podríem tenir el passat franquista present sense ofendre els “supervivents”, podent fer-ne una mirada crítica. Potser “museïtzant-los” in situ com a testimonis d’un passat que no s’ha d’oblidar.

Em sembla que l’argument que he trobat que més s’apropa a la meva posició és el del professor de la UNED Jesús de Andrés. En un article del diari el País (06/01/2010) amb títol “Franco ya no vive aquí” ell opinava que alguns símbols no podien retirar-se, com l’Arc de la Victòria, però que calia donar-los un altre significat.

Més enllà del gir lingüístic

El gir lingüístic va qüestionar algunes de les certeses fonamentals sobre les que es recolzava el paradigma d’història econòmica i social. Per una banda, trenca definitivament el vincle material, el determinisme social, com descriu Gabrielle M. Spiegel “El lenguaje es el agente constitutivo de la conciencia humana”. El llenguatge determina la consciència i la conducta humana. Pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món, no en funció del nostre context social. En la clàssica dialèctica individu societat pel que fa a l’acció humana el gir introdueix un nou element determinant que és el llenguatge.

El gir lingüístic, en la seva versió més extrema li nega al llenguatge tota possibilitat de referencialitat, de representació de la realitat. Per tant, es nega el text històric i la font històrica (deconstructivisme de Derrida). El text històric queda assimilat al text literari, es qüestiona la possibilitat d’accedir al passat a través de textos antics. Hayden White defensa que no hi ha diferència entre història i poesia. Entre fet i ficció. Aquest debat es relaciona amb la concepció del llenguatge. El paradigma econòmic i social tenia una concepció realista del llenguatge, aquest reflectia la realitat. En canvi pels defensors del gir i pel postmodernisme en general el llenguatge és textualista, construeix la realitat, la crea.“De ahí que la idea de que existe un universo objetivo, independiente del discurso y universalmente comprensible por encima de la pertenencia a un sistema dado de lenguaje, se considere una ilusión.” En aquest punt hi trobem un altre dels elements claus de trencament amb el paradigma. El paradigma creia amb l’existència d’una realitat objectiva que podia ser estudiada i analitzada. De fet, era una de les premisses per al coneixement científic al qual aspirava. El gir nega la possibilitat de definir i conèixer una realitat objectiva. Al respecte, M.A. Cabrera, (que sí distingeix entre fet i ficció) es refereix a la nova història (la postmoderna) com a una història no objectivista que distingeix entre fenomen real i fenomen significatiu. Aquest últim no seria un efecte causal del fenomen real sinó “l’efecte de la interacció del fenomen real i un determinat patró categorial” (un determinat conjunt de conceptes a partir dels quals entenem la realitat). De totes maneres, Cabrera no nega el vincle amb el context social, però sí que aquest sigui estructural o determinant.

P. Joyce ens ajuda a entendre com el llenguatge és una construcció, “una estructura convencional i arbitrària de relacions de diferències, la forma de la qual és producte de les relacions culturals i de poder”. Al classificar, anomenar una societat que és complexa per se, l’estem ordenant, l’estem simplificant, violentant. En els seus estudis analitza com les categories i conceptes que el paradigma usava són productes “discursius” de la història. Llavors Joyce planteja que allò que s’ha de fer és preguntar-se com s’han establert els vincles entre el llenguatge i el seu objecte i com s’han produït les operacions convencionals del discurs. Com les relacions de poder han produït els significats. “Per tant, la identitat es constitueix a través de les relacions dels sistemes de diferència, aleshores està marcada pel conflicte i és plural, diversa i volàtil”

El paradigma d’història econòmica i social havia naturalitzat certes identitats, com la de classe. El mateix concepte de societat ha de ser revisat i repensat com ens assenyala Cabrera a l’article “De la historia social a la historia de lo social” “dicha categoría aparece como el resultado no tanto de una operación de discernimiento de la realidad, sino más bien de la circunstancia de que la realidad comenzó a ser aprehendida con ojos conceptuales nuevos” els de la modernitat occidental. Categoria que Cabrera associa a les de individu, poble, ciutadania, economia, nació, civilització... I que no deixen de ser “invencions”, no descobriments. Són representacions del món, no fets objectius.

El gir ha suposat, com veiem, importants canvis en la manera d’entendre el discurs. L’anàlisi del discurs ha guanyat terreny a l’historiografia. L’anterior paradigma acostumava a defensar que el discurs era una manera de dir, una forma d’expressar demandes més profundes. Solia acomodar els discursos als seus models explicatius sense donar tanta importància a l’anàlisi semiòtic.

La principal crítica que s’ha pogut fer al gir lingüístic és la de caure en el mateix determinisme que ell denunciava en el paradigma. Però en comptes de ser un determinisme social o material, en aquest cas trobem un determinisme lingüístic. D’alguna manera segueixen essent les estructures “estàtiques” les que determinen l’home, no les econòmiques o socials, sinó les lingüístiques. Aquestes semblen existir abans que ell. També es naturalitzen, i l’individu no té res a fer-hi. L’acció humana queda relegada. En definitiva, tant és naturalitzar la societat com naturalitzar i fer estàtic el llenguatge o la cultura.

Per altra banda el textualisme, treballar només amb el discurs com a entitat autònoma separada de la realitat i de la pràctica social es presenta com a insuficient. Ha sorgit la necessitat, pels mateixos que defensaren el gir lingüístic, de recuperar la qüestió de la pràctica social, del l’acció individual. D’entendre els discursos com a “sistemas de significado dinámicos, fluidos y siempre cambiantes que crean regímenes de racionalidad práctica y de acción, así como regímenes de “verdad”. Spiegel parla en el seu article “La historia de la práctica: nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico” de la Teoria de la pràctica que hauria sorgit en els darrers anys assumint la importància d’alguns dels postulats del gir, però reinterprºetant-los. Es tractaria de tornar a posar la història social en un primer pla però relacionant de manera diferent les velles categories del paradigma d’història econòmica i social amb les aportacions del gir. És a dir, posant en relació dialèctica estructura i pràctica, llenguatge i cos, dins uns sistemes que descriu com a “recursius”, “poc coherents”, dèbilment continus”, “en perill”.

Davant d’una definició massa sistemàtica i autònoma del llenguatge proposada pel gir lingüístic, hi ha una reacció reivindicant l’espai per a la pràctica social i l’acció individual amb una certa autonomia. Com molt bé resumeixen Isabel M. Burdiel i Mª Cruz Romeo “No es tractaria, em qualsevol cas, de substituir una noció passiva del llenguatge per una altra de rígidament autoritària en la qual els agents socials esdevenen subjectes inerts, esclaus d’un llenguatge elevat a la categoria d’última instància, de deïtat que els governa com a titelles al marge de qualsevol referència a les seues experiències, a les relacions de poder i als intents d’actuar sobre elles.”

L'estrès nadalenc

No recordo si sempre m'han estressat de la mateixa manera el nadal i la fi de l'any. El fet que ara coincideixin amb l'arribada dels exàmens, amb tantes entregues de treballs i exercicis pràctics deu col·laborar a empitjorar les coses. No puc relaxar-me, gaudir de les festes. Per altra banda, sé del cert que és una època complicada per molta gent, es disparen els suïcidis, les morts. Com ja he comentat en altres ocasions, treballo en el sector funerari. Des que va començar el nadal, la feina s'ha disparat. Hi ha el factor del fred, però l'hivern dura tres mesos, també hi ha un component psicològic. Sempre hi ha un augment en aquests dies. També passa al setembre, i a fi de curs. Sembla que els començaments i els finals d'etapa, ens estressen, ens afecten.

L'única satisfacció és veure com ho disfruta el meu fill de quatre anys. La il·lusió que li fa. A mí em deprimia força tot plegat, el pare noel, els reis, el tió... Però ara ho miro amb uns altres ulls. De totes maneres, hi ha una cosa que m'encongeix una mica el cor, no aconsegueixo recordar el moment en què jo encara creia en tots aquests éssers fantàstics.

"¿Es legal leer en voz alta?"

Els llibres electrònics permeten l'opció de convertir el text escrit en veu de manera automàtica. Aquesta notícia tracta l'aspecte legal d'aquest dispositiu. Tenim dret a llegir en veu alta una obra amb copyright només quan estem en un ambient privat i personal. Bill Gates a "Beyond Gutenberg" destaca aquest avantatge dels llibres electrònics, que és que els puguis seguir "escoltant" en situacions on no pots llegir, com al cotxe mentre condueixes.

No vull ser reaccionària però em sembla que la concentració que necessitem per llegir no és la mateixa que emprem per escoltar i menys si no tenim davant a la persona que parla. No és el mateix llegir un text, seguir un relat en els temps de la lectura, que en els temps que imposa el narrador, la gravació. Per estudiar, per aprehendre, em sembla important la lectura, o una posició activa per part del subjecte. Només escoltar una gravació, em sembla que no és suficient. Potser sí, per distreure.

http://www.publico.es/ciencias/tecnologia/199557/ilegal/leer/voz/alta

"Una marcha por el bilingüismo acaba violentamente en Santiago"

Tot buscant la notícia recomanada a classe “En busca de la primera palabra” a Público.es em trobo amb aquesta. Ja el titular em sorprèn, no em sembla gens innocent. Tampoc la fotografia triada. Els "independentistes" gallecs, amb ampolles a la mà, en actitud agressiva queden totalment assimilats a les joventuts de Jarrai, i crec que no tenen res a veure.

Podrien haver triat una foto dels que parodiaven la manifestació! La notícia explica que un grup de gent s'havia aplegat també per denunciar la manifestació però de forma lúdica disfressant-se de flamenca, torero, Guàrdia civil... i amb una "charanga" però aquesta part queda marginada a la notícia. Tampoc trobem cap foto de la manifestació en sí, del col·lectiu Galicia Bilingüe que reivindica la llibertat individual per a elegir el castellà davant el que ells interpreten com a una imposició del gallec. Les dues fotos que Público ha escollit són dels “dolents” de la pel·lícula, presos en actitud “violenta”.

No sé si cal parlar de manipulació informativa però en tot cas el punt de vista, la òptica dels informants en aquest cas queda prou clara.

http://www.publico.es/espana/198596/marcha/bilingismo/acaba/forma/violenta/santiago

Escriure és construir realitats

La pel·lícula The pillow book de Peter Greenaway ens mostra molt bé la particular relació que tenen amb la cal·ligrafia algunes cultures orientals com la xinesa o la japonesa. La protagonista de la pel·lícula, Nagiko, té una obsessió per l'escriptura que té les seves arrels a la seva infantesa. El seu pare, sempre pel seu aniversari, li escrivia amb un pinzell a la cara un mite que relacionava l'escriptura amb la creació divina. Nagiko d'adulta buscarà en els seus amants el cal·lígraf perfecte i els demanarà sempre que escriguin sobre el seu cos i que signin la seva obra. Greenaway ens ho mostra posant molt d'èmfasi en el valor estètic de l'obra cinematogràfica. Mostrant-nos el traç d'un pinzell sobre un cos nu, ens fa fixar-nos en la bellesa de la cal·ligrafia. A més, barreja categories com escriptura, creació, sexualitat... A la pel·lícula apareix com una constant el concepte de que escriure és donar vida, que escriure és crear, és construir realitats.

La pel·lícula deu el seu nom al llibre The Pillow book de Sei Shonagon, cortesana japonesa del segle X. Dins la narració, el llibre és molt important ja que la protagonista el té com a referent i que Greenaway fa molts paral·lelismes entre la història de Nagiko i les reflexions de Sei Shonagon. Dues de les frases extretes del llibre que apareixen a la pel·lícula i que ens ajuden a entendre Nagiko són: “si no existiera la escritura qué terribles depresiones sufriríamos” i “Los dos placeres más importantes e irrenunciables son el de la carne y el de la escritura”. Ens mostren com n'és de vital l'escriptura per Sei Shonagon i per Nagiko.

"El francès és una llengua lògica"

Em va sorprendre trobar aquestes paraules a un text de Paul Valéry: "No es éste el lugar para hacer el proceso completo de la ortografía. Lo absurdo de ella, que es, en verdad, una de las más cómicas invenciones del mundo, es harto conocida. Nuestra ortografía es una compilación imperiosa o imperativa de una cantidad de errores etimológicos artificialmente fijados por decisiones inexplicables. Dejemos de lado este proceso, no sin anotar hasta qué punto la complicación ortográfica de nuestra lengua la coloca en situación de inferioridad con respecto a algunas otras. El italiano es perfectamente fonético, en tanto que el francés, que es rico, posee dos maneras de escribir f, cuatro maneras de escribir k, dos de escribir z, etc." (VALÉRY, Paul, Variedad II, editorial Losada, Buenos Aires, 1956, p.36)

Per bé que el tòpic que proclama que el francès és lògic es refereixi més aviat a la seva sintaxi, no deixa de ser curiós que un lúcid representant de les lletres franceses com és Valéry tingui aquesta opinió sobre la seva ortografia.

Per què em costa tant demanar?

Una de les funcions de la comunicació entre persones pot ser expressar necessitats. Quan ho fem esperem que els altres ens ajudin a satisfer-les. Ho podem fer directament: demanant. Podem demanar un objecte en concret, podem demanar ajuda per dur a terme una tasca... Cada vegada que ens comuniquem demanem com a mínim que ens escoltin! O això crec...

Reconec que em costa demanar. A l'Argentina diuen que "quién no llora no mama", que s'ha de saber demanar. M'agradaria aprendre'n, que no se'm formés un nus a l'estómac cada vegada que haig de demanar una cosa i que sé que puc obtenir una negativa per resposta. Estic parlant de demanar coses importants per a mi. No d'entrar a una botiga i demanar si tenen o no tal producte.

Existeix una escola per a demanadors? La de la vida ara per ara no em convenç.

Inseguretat lingüística

De vegades no em sento còmode escrivint en català, i em fa ràbia. Acostumo a tenir la sensació que ho estic fent malament, que no domino la situació. També em passa de vegades quan parlo. Si estic amb algun purista, sento la seva presència vigilant. Em molesta que em corregeixin la parla. Tot i que reconec que de vegades ho he fet també. Quan era petita corregia els majors nadius i per a mí ni tant sols era la primera llengua. A mi m'ensenyaven el català normatiu a l'escola, eren els primers anys de català a l'escola, els 80', i portava la bandera del català "ben parlat" a casa.

Però a mi em molesta que em diguin que s'ha de dir "escombreries" en comptes de "basura". Quan ho faig servir col·loquialment. Si em surt dir "basura", si m'és més fàcil...

És una sensació que no tinc quan parlo castellà. Entenc que la situació d'ambdues llengües és totalment diferent. Que l'amenaça sobre una llengua minoritària i la por a la substitució lingüística... fa que apareguin aquestes actituds de defensa de la llengua, de vegades prou desagradables. Em paro a pensar i entenc aquella expressió d'odi cap a sí que poden sentir alguns parlants de patois... la sensació de no parlar bé, de no escriure bé. Que et facin creure que la llengua correcta no és la que tu domines.

Bilingüisme social i serveis funeraris

He pogut observar que les famílies poden triar en quina llengua, entre el català i el castellà, acomiadaran els seus difunts. Sembla un fet obvi. Però m'imagino que durant el franquisme, les famílies catalanes havien de sentir les cerimònies de comiat dels seus familiars en castellà. Avui, als tanatoris catalans es dóna l'opció a les famílies, o éssers propers del difunt, d'escollir la llengua de l'esquela, el recordatori, la cerimònia (tant si és civil com religiosa). No sé si les làpides al cementiri poden estar en castellà o és obligatori l'ús del català com als rètols de les botigues... Ho preguntaré un dia d'aquests a la funerària, també vull preguntar-los si tenen estadístiques del tant per cent d'ús d'una i altra llengua per als recordatoris i cerimònies. La meva percepció subjectiva, deprés de més d'un any sentint cerimònies, sobretot religioses, és que se'n fan moltes en castellà. Només treballo a les cerimònies que es fan a tanatoris (Girona, Salt, Banyoles, Palafrugell) No sé com serà a les parròquies. Però, tenint en compte que som a Girona, tenia el prejudici que gairebé no en sentiria de cerimònies en castellà (quan treballo a Barcelona no em sorprèn que moltes ho siguin) Per altra banda, tots els mossens que treballen per a la funerària són catalans. Però per l'edat que tenen, s'han hagut de formar durant el franquisme, per tant tenen competències lingüístiques en castellà per a la litúrgia. Tot i això, els noto incòmodes quan han de fer els responsoris fúnebres en castellà. Un d'ells, que quan els fa en català canta un dels salms, en castellà no el vol cantar. L'altre, en castellà ho llegeix tot. Les empleades de la funerària que fan les cerimònies civils també es posen nervioses quan han de fer-les en castellà. Tenen por de llegir malament, de pronunciar malament.

Mai he sentit cap queixa pel fet d'haver de fer les cerimònies en castellà. Però és evident que tant els mossens com les empleades que oficien les civils se senten incòmodes amb aquesta llengua.

El bilingüisme social, contempla suficientment la comoditat dels parlants amb les dues llengües?

Fetitxisme escriptural

Quan era petita sentia envers els meus estris per escriure quelcom semblant al calígraf japonès. Col·leccionava llapissos, bolígrafs, papers de carta de diferents colors i textures, sobres... Quan arribava el meu aniversari, esperava amb delit que em regalessin un estoig nou, una llibreta especial nova, una ploma estilogràfica... Encara ara, els aparadors que més em criden l'atenció són els de les papereries.

Gairebé sempre he viscut físicament allunyada del meu pare. Una vegada va comprar dues plomes iguals, una per ell i una per mi. Havien de servir per escriure'ns, per mantenir viva la comunicació. Eren vermelles. Van sortir fallades, al·legories de la vida. Però no patiu, d'una o altra manera, millor o pitjor, la comunicació s'ha mantingut. Ja gairebé no rebo cartes escrites a mà. Tal vegada, alguna postal. Ja gairebé no n'escric tampoc. Les trobo a faltar.

Els nadons ploren diferent segons la llengua dels seus pares

Ahir escoltava la ràdio mentre conduïa tornant de la feina. Treballo a una empresa de serveis musicals funeraris, és a dir, toco el piano a funerals. És una feina una mica imprevisible, per això aquests darrers dies no he pogut assistir a la classe de llengua... Carles Francino em va sorprendre afirmant que depenent dels països els nadons ploraven d'una o altra manera i que la diferència la marcava la llengua. Van posar dos exemples, el plor d'un nen francès i el plor d'un nen alemany. I realment sonaven diferent. Però, com establir les característiques d'aquesta diferència? Si escoltem dos nens francesos plorar, no ens semblarà que ploren diferent també? Al "Hoy por hoy" no ho aclarien. De fet, era un programa sobre per què plorem, no sobre per què parlem. I jo que em pensava que la manera de plorar d'un bebè era universal...

"¿Un diccionario del doble sentido ocupará el doble de espacio que uno normal?"

Al mes de setembre vaig llegir amb un somriure aquesta reflexió a una de les xarxes socials de moda. Si ja costa institucionalitzar el sentit de les paraules i crear els diccionaris, com es fa per institucionalitzar els dobles sentits? Algunes de les respostes a aquest interrogant a la xarxa van ser: "no creo, la progresión no debe ser aritmética sino geométrica"; "Para mí no tendría sentido institucionalizar el doble sentido, sería darle un significado nuevo, pero no el doble. El doble sentido es más de la tradición oral, de la calle y ahí la extensión es indeterminada."; "Habría que aclarar si se trata de una edición de bolsillo o no"

Sabem que els diccionaris acaben incorporant alguns dobles sentits que mica en mica queden lligats a certes paraules. Però, com es desenvolupen aquests processos? Per què alguns significats tenen més èxit que d'altres? Què lliga uns significats a uns significants? Són il·limitats els significats atribuïbles a un significant?

De què parlem?

Fins i tot el científic, Robin Dunbar (Universitat de Liverpool), se sorprèn quan descobreix que dues terceres parts de les nostres converses giren al voltant de "xafarderies". Al començar la seva investigació esperava que aquestes "només" ocupessin un terç... El científic escull aquest mètode, analitzar situacions de conversa quotidianes contemporànies, per intuir com devien ser les primeres situacions de llenguatge humà.

D'aquesta manera conclou que per bé que el llenguatge pugui tenir una vessant utilitària i de transmissió d'informació tècnica fonamentalment és una eina de cohesió social. Ens serveix per comunicar-nos, unir-nos. A diferència dels micos, podem rebre i transmetre informació sobre coses que no hem vist. Podem cosntruir discursos amb un sistema de regles complex, la sintaxi. I això ens dóna una sèrie d'avantatges, una sèrie d'habilitats socials. El llenguatge ens ajuda a saber qui som, d'on venim, on estem arrelats...

L'evolució humana és un arbre amb diferents branques, no una escala...

Un audiovisual sobre l'evolució humana des del punt de vista fòssil, d'una durada de poc més de quatre minuts, només podia ser prou simplista. El material és molt didàctic, ben presentat, visualment contundent. Les comparacions entre cranis fòssils són molt clares. La música que acompanya les imatges és exaltant, ajuda a potenciar l'evidència. Els creadors de l'audiovisual volen demostrar que els creacionistes no poden tenir raó. Les troballes científiques fan impossible creure en un únic orígen i una única branca per als homínids. De fet, el lema final "we have the fossils, we win" deixa clar que es tracta d'una mena de batalla intel·lectual.

El curt documental comença descrivint la diferència genètica molecular que ens separa del ximpanzé, que és mínima. I les característiques morfològiques que ens en diferencien. Aquí usa la imatge de George Bush en quatre situacions diferents i les posa al costat de quatre fotos de ximpanzés. L'efecte és graciós. I tenint en compte la poca simpatia que acostuma a despertar el personatge i les semblances que han aconseguit trobar amb els ximpanzés, ens fan dubtar d'aquesta separació. Suposo que no és casual l'ús de la seva imatge ja que Bush representa aquests sectors nordamericans amb ideologies creacionistes i que s'oposen, entre d'altres coses, a que s'expliqui el darwinisme a les escoles. Però vist des d'aquí, aquest ús caricaturesc de l'imatge d'un ex president, li resta serietat al document.

A continuació, ens dóna la dada de sis milions d'anys pel moment de separació entre el ximpanzé i nosaltres. A partir d'aquí proporciona alguns exemples de fòssils que estarien entre ell i nosaltres, els material seleccionats semblen idonis. També ens mostra casos d'homínids que existiren però que no estan en la línia del sapiens i que no arribaren als nostres dies.

La qualitat global del curt és bona. Pel tipus d'efecte que crea i que busca, diria que està fet per publicistes més que no pas per documentalistes.

Mother tongue

Potser abans de sentir-se incomunicat, el bebè intenta comunicar-se... En què parlarà el nadó un cop fora de l'úter? En què parlà el primer nadó? Ens trobem a la recerca de la primera llengua, de la "mother tongue". Tenim indicis que ja els egipcis van fer experiments ontogenètics per deduir la filogènesi de la primera llengua. Si fem cas a la meva mare, tots els bebès comencen dient "anguè". No coincideix amb el patró universal de síl·laba consonant-vocal. Però és veritat que jo a tots els bebès del meu entorn els he sentit dir "anguè". Serà perquè nosaltres els hi hem repetit moltes vegades abans que ho comencin a dir? O perquè volem creure que ho estan dient?

Uns mesos després de l'"anguè" arriba la gran competència entre mares i pares per descobrir què dirà primer el seu fill o filla: papa o mama. El triomf per a un o altre progenitor és sabrosíssim. I l'altre sempre tindrà el recurs d'argumentar que era més difícil de dir el seu parentiu que el de l'altre. Aquesta ansietat l'han explotat uns publicistes per anunciar una mutualitat de previsió social. Ens demostren que aquesta ens cuida tant com els nostres pares, tant que una nena aprèn abans a dir: "Montepío Girona" que papa o mama. Això em fa pensar en els nens que, de fet, aprenen abans a dir pà que papa o mama. O el nom d'un germà...

Tot plegat són només algunes petites reflexions a propòsit de la dificultat de pensar les cacterístiques d'una primera llengua.

Hom no pot no comunicar

Per què no podem no comunicar? És una necessitat vital?

Des que naixem comuniquem, potser abans i tot. Ho fem per raons de supervivència. Plorem perquè tenim gana. Perquè tenim fred. Demanem. Però també plorem per expressar l’angoixa d’haver estar arrencats de la comoditat intrauterina. Ens comuniquem per recuperar el vincle amb la mare, el cordó umbilical tallat. Per reclamar la sensació de seguretat i benestar que el líquid amniòtic ens proporcionava. Sensació que sospito que perseguirem tota la vida.

Comunicar-se és una necessitat. Comunicar-se és voluntari? Fins i tot si decidim deixar de comunicar-nos, ens estarem comunicant. La decisió de deixar d’emetre missatges, és un missatge en sí.

Cosa ben diferent serà sentir-nos escoltats, sentir que la comunicació es realitza satisfactòriament, no sentir-nos aïllats… Paradoxes de l’era de la informació i la comunicació. Ens sentim sols, incomunicats. És només un tòpic?