Bilingüisme social i serveis funeraris

He pogut observar que les famílies poden triar en quina llengua, entre el català i el castellà, acomiadaran els seus difunts. Sembla un fet obvi. Però m'imagino que durant el franquisme, les famílies catalanes havien de sentir les cerimònies de comiat dels seus familiars en castellà. Avui, als tanatoris catalans es dóna l'opció a les famílies, o éssers propers del difunt, d'escollir la llengua de l'esquela, el recordatori, la cerimònia (tant si és civil com religiosa). No sé si les làpides al cementiri poden estar en castellà o és obligatori l'ús del català com als rètols de les botigues... Ho preguntaré un dia d'aquests a la funerària, també vull preguntar-los si tenen estadístiques del tant per cent d'ús d'una i altra llengua per als recordatoris i cerimònies. La meva percepció subjectiva, deprés de més d'un any sentint cerimònies, sobretot religioses, és que se'n fan moltes en castellà. Només treballo a les cerimònies que es fan a tanatoris (Girona, Salt, Banyoles, Palafrugell) No sé com serà a les parròquies. Però, tenint en compte que som a Girona, tenia el prejudici que gairebé no en sentiria de cerimònies en castellà (quan treballo a Barcelona no em sorprèn que moltes ho siguin) Per altra banda, tots els mossens que treballen per a la funerària són catalans. Però per l'edat que tenen, s'han hagut de formar durant el franquisme, per tant tenen competències lingüístiques en castellà per a la litúrgia. Tot i això, els noto incòmodes quan han de fer els responsoris fúnebres en castellà. Un d'ells, que quan els fa en català canta un dels salms, en castellà no el vol cantar. L'altre, en castellà ho llegeix tot. Les empleades de la funerària que fan les cerimònies civils també es posen nervioses quan han de fer-les en castellà. Tenen por de llegir malament, de pronunciar malament.

Mai he sentit cap queixa pel fet d'haver de fer les cerimònies en castellà. Però és evident que tant els mossens com les empleades que oficien les civils se senten incòmodes amb aquesta llengua.

El bilingüisme social, contempla suficientment la comoditat dels parlants amb les dues llengües?

Fetitxisme escriptural

Quan era petita sentia envers els meus estris per escriure quelcom semblant al calígraf japonès. Col·leccionava llapissos, bolígrafs, papers de carta de diferents colors i textures, sobres... Quan arribava el meu aniversari, esperava amb delit que em regalessin un estoig nou, una llibreta especial nova, una ploma estilogràfica... Encara ara, els aparadors que més em criden l'atenció són els de les papereries.

Gairebé sempre he viscut físicament allunyada del meu pare. Una vegada va comprar dues plomes iguals, una per ell i una per mi. Havien de servir per escriure'ns, per mantenir viva la comunicació. Eren vermelles. Van sortir fallades, al·legories de la vida. Però no patiu, d'una o altra manera, millor o pitjor, la comunicació s'ha mantingut. Ja gairebé no rebo cartes escrites a mà. Tal vegada, alguna postal. Ja gairebé no n'escric tampoc. Les trobo a faltar.

Els nadons ploren diferent segons la llengua dels seus pares

Ahir escoltava la ràdio mentre conduïa tornant de la feina. Treballo a una empresa de serveis musicals funeraris, és a dir, toco el piano a funerals. És una feina una mica imprevisible, per això aquests darrers dies no he pogut assistir a la classe de llengua... Carles Francino em va sorprendre afirmant que depenent dels països els nadons ploraven d'una o altra manera i que la diferència la marcava la llengua. Van posar dos exemples, el plor d'un nen francès i el plor d'un nen alemany. I realment sonaven diferent. Però, com establir les característiques d'aquesta diferència? Si escoltem dos nens francesos plorar, no ens semblarà que ploren diferent també? Al "Hoy por hoy" no ho aclarien. De fet, era un programa sobre per què plorem, no sobre per què parlem. I jo que em pensava que la manera de plorar d'un bebè era universal...

"¿Un diccionario del doble sentido ocupará el doble de espacio que uno normal?"

Al mes de setembre vaig llegir amb un somriure aquesta reflexió a una de les xarxes socials de moda. Si ja costa institucionalitzar el sentit de les paraules i crear els diccionaris, com es fa per institucionalitzar els dobles sentits? Algunes de les respostes a aquest interrogant a la xarxa van ser: "no creo, la progresión no debe ser aritmética sino geométrica"; "Para mí no tendría sentido institucionalizar el doble sentido, sería darle un significado nuevo, pero no el doble. El doble sentido es más de la tradición oral, de la calle y ahí la extensión es indeterminada."; "Habría que aclarar si se trata de una edición de bolsillo o no"

Sabem que els diccionaris acaben incorporant alguns dobles sentits que mica en mica queden lligats a certes paraules. Però, com es desenvolupen aquests processos? Per què alguns significats tenen més èxit que d'altres? Què lliga uns significats a uns significants? Són il·limitats els significats atribuïbles a un significant?

De què parlem?

Fins i tot el científic, Robin Dunbar (Universitat de Liverpool), se sorprèn quan descobreix que dues terceres parts de les nostres converses giren al voltant de "xafarderies". Al començar la seva investigació esperava que aquestes "només" ocupessin un terç... El científic escull aquest mètode, analitzar situacions de conversa quotidianes contemporànies, per intuir com devien ser les primeres situacions de llenguatge humà.

D'aquesta manera conclou que per bé que el llenguatge pugui tenir una vessant utilitària i de transmissió d'informació tècnica fonamentalment és una eina de cohesió social. Ens serveix per comunicar-nos, unir-nos. A diferència dels micos, podem rebre i transmetre informació sobre coses que no hem vist. Podem cosntruir discursos amb un sistema de regles complex, la sintaxi. I això ens dóna una sèrie d'avantatges, una sèrie d'habilitats socials. El llenguatge ens ajuda a saber qui som, d'on venim, on estem arrelats...

L'evolució humana és un arbre amb diferents branques, no una escala...

Un audiovisual sobre l'evolució humana des del punt de vista fòssil, d'una durada de poc més de quatre minuts, només podia ser prou simplista. El material és molt didàctic, ben presentat, visualment contundent. Les comparacions entre cranis fòssils són molt clares. La música que acompanya les imatges és exaltant, ajuda a potenciar l'evidència. Els creadors de l'audiovisual volen demostrar que els creacionistes no poden tenir raó. Les troballes científiques fan impossible creure en un únic orígen i una única branca per als homínids. De fet, el lema final "we have the fossils, we win" deixa clar que es tracta d'una mena de batalla intel·lectual.

El curt documental comença descrivint la diferència genètica molecular que ens separa del ximpanzé, que és mínima. I les característiques morfològiques que ens en diferencien. Aquí usa la imatge de George Bush en quatre situacions diferents i les posa al costat de quatre fotos de ximpanzés. L'efecte és graciós. I tenint en compte la poca simpatia que acostuma a despertar el personatge i les semblances que han aconseguit trobar amb els ximpanzés, ens fan dubtar d'aquesta separació. Suposo que no és casual l'ús de la seva imatge ja que Bush representa aquests sectors nordamericans amb ideologies creacionistes i que s'oposen, entre d'altres coses, a que s'expliqui el darwinisme a les escoles. Però vist des d'aquí, aquest ús caricaturesc de l'imatge d'un ex president, li resta serietat al document.

A continuació, ens dóna la dada de sis milions d'anys pel moment de separació entre el ximpanzé i nosaltres. A partir d'aquí proporciona alguns exemples de fòssils que estarien entre ell i nosaltres, els material seleccionats semblen idonis. També ens mostra casos d'homínids que existiren però que no estan en la línia del sapiens i que no arribaren als nostres dies.

La qualitat global del curt és bona. Pel tipus d'efecte que crea i que busca, diria que està fet per publicistes més que no pas per documentalistes.

Mother tongue

Potser abans de sentir-se incomunicat, el bebè intenta comunicar-se... En què parlarà el nadó un cop fora de l'úter? En què parlà el primer nadó? Ens trobem a la recerca de la primera llengua, de la "mother tongue". Tenim indicis que ja els egipcis van fer experiments ontogenètics per deduir la filogènesi de la primera llengua. Si fem cas a la meva mare, tots els bebès comencen dient "anguè". No coincideix amb el patró universal de síl·laba consonant-vocal. Però és veritat que jo a tots els bebès del meu entorn els he sentit dir "anguè". Serà perquè nosaltres els hi hem repetit moltes vegades abans que ho comencin a dir? O perquè volem creure que ho estan dient?

Uns mesos després de l'"anguè" arriba la gran competència entre mares i pares per descobrir què dirà primer el seu fill o filla: papa o mama. El triomf per a un o altre progenitor és sabrosíssim. I l'altre sempre tindrà el recurs d'argumentar que era més difícil de dir el seu parentiu que el de l'altre. Aquesta ansietat l'han explotat uns publicistes per anunciar una mutualitat de previsió social. Ens demostren que aquesta ens cuida tant com els nostres pares, tant que una nena aprèn abans a dir: "Montepío Girona" que papa o mama. Això em fa pensar en els nens que, de fet, aprenen abans a dir pà que papa o mama. O el nom d'un germà...

Tot plegat són només algunes petites reflexions a propòsit de la dificultat de pensar les cacterístiques d'una primera llengua.