Per què no podem no comunicar? És una necessitat vital?
Des que naixem comuniquem, potser abans i tot. Ho fem per raons de supervivència. Plorem perquè tenim gana. Perquè tenim fred. Demanem. Però també plorem per expressar l’angoixa d’haver estar arrencats de la comoditat intrauterina. Ens comuniquem per recuperar el vincle amb la mare, el cordó umbilical tallat. Per reclamar la sensació de seguretat i benestar que el líquid amniòtic ens proporcionava. Sensació que sospito que perseguirem tota la vida.
Comunicar-se és una necessitat. Comunicar-se és voluntari? Fins i tot si decidim deixar de comunicar-nos, ens estarem comunicant. La decisió de deixar d’emetre missatges, és un missatge en sí.
Cosa ben diferent serà sentir-nos escoltats, sentir que la comunicació es realitza satisfactòriament, no sentir-nos aïllats… Paradoxes de l’era de la informació i la comunicació. Ens sentim sols, incomunicats. És només un tòpic?
