El paper de la història en un món de memòries i relats personals

En definitiva, la memoria es siempre subjetiva, múltiple y diversa. Por el contrario, la historia proporciona conocimientos que se van acumulando, resulta “una reconstrucción sabia y abstracta del pasado, distanciada, de carácter crítico, laico y sin límites”. A la historia no se le puede vedar ningún terreno. La historia es conocimiento, interpretación, explicación, comprensión “bajo la exigencia de totalidad y objetividad”. Aquesta és la distinció “ideal” que fa Santos Juliá entre memòria i història, Pedro Ruiz Torres la recull al seu article “Los discursos de la memoria histórica en España”. Si seguim aquesta separació tan radical, haurem de defensar que la història no pot dedicar-se a escriure “relats” com els que proporcionen les memòries. Però avui en dia aquesta divisòria tan clara és difícil de mantenir i Ruiz Torres n’exposa algunes raons. En subratllo la següent: ...historia y memoria se relacionan muy estrechamente, pero no está clara la jerarquía entre ambas. La memòria pot ser objecte de la història però també n’és font i matèria primera. A més, l’ús públic de la història crea memòria i fa que la història esdevingui memòria al seu torn. Amb aquests arguments Pedro Ruiz demostra que la relación entre ambas no es de sentido único. Per pensar en el paper de la història davant la proliferació de relats autobiogràfics que descriu l’article de Daniel Mendelsohn “Prou de parlar de mi”, hauríem d’afegir un tercer element a la complexa relació història-memòria. Com diu Stephen Jay Gould: “els éssers humans som contadors d’històries per naturalesa; organitzem el món com un conjunt de contes” (jo afegiria que som també receptors d’històries per naturalesa). Josep Fontana cita Jay Gould a La història dels homes per afirmar que la narració no deixa de ser la forma habitual en què l’home organitza el seus coneixements (i per insistir en què no s’hauria d’elucubrar tant al voltant de si la història és literatura o no). Mil vegades més útils que aquestes elucubracions verbals són per a l’historiador les aportacions de la ciència cognitiva, les noves visions que mostren la complexitat dels mecanismes de formació dels records evocats per la memòria – la forma en què la ment humana transforma un feix de sensacions diverses en un record -, que poden suggerir-li camins útils per a investigar el procés de formació d’aquesta memòria col·lectiva que anomenem història. Fontana ens recorda que les persones som contradictòries per naturalesa, per més que quan “relatem” racionalitzem i justifiquem a posteriori. Per això recomana superar la narrativa inspirada en la novel·la burgesa per a la historiografia, i aspirar a una comprensió més complerta de les persones, també dels seus actes il·lògics o irracionals. Sembla ser un instint innat de l’Homo sapiens, el del desig pels relats coherents, ens apunta Mendelsohn a partir del llibre de Yagoda. Per això, distorsionem les coses que recordem. El problema de la “falsedat” de les memòries, doncs, no depèn només del frau, sinó dels propis mecanismes de la memòria. Mendelsohn sintetitza: Sempre ens ho fem venir bé per convertir la nostra memòria en bones històries, fins i tot si aquestes històries no són del tot veritat.

Quant als mecanismes de la memòria caldria també apuntar allò que Pedro Ruiz Torres ens diu, a l’article ja citat, respecte a la memòria individual, que és també memòria social i col·lectiva. Por eso la memoria del individuo es mucho más que la memoria de sus vivencias personales. Ruiz Torres parla de la seva memòria sobre la guerra civil, que per edat, no va viure, però de la que té un seguit d’imatges des de la infància a través dels relats de les persones del seu voltant que sí l’havien viscuda, de la ràdio, dels tebeos... ¿Cuánto hay en ella de herencia transmitida de manera consciente o inconsciente y de comunicación buscada con los demás? ¿Cómo influyó en mi trabajo de historiador y éste a la vez en mi memoria de la guerra civil? ¿Cómo han ido cambiando mis recuerdos del conflicto y hasta qué punto esas imágenes son sólo mías o por el contrario llevan la impronta de los grupos y medios sociales en los que se desenvolvió mi vida?

Penso que la tasca del historiador precisament és fer-se aquestes preguntes, ser conscient dels mecanismes de la memòria, i de la construcció social de la memòria. Ruiz Torres parla de la necessitat d’una indagació crítica en els records. El trabajo del historiador es en gran medida eso: crítica de la memoria o si se prefiere actividad intelectual unida al conocimiento del pasado por medio del análisis crítico de las fuentes disponibles, una actividad que conduce a otro tipo de representación del pasado, diferente del que nos proporciona la memoria.

Si recuperem la interessant proposta de Fontana i la posem al costat de la proliferació recent de memòries “espectaculars” de què parla Yagoda, no podem evitar ser una mica pessimistes amb la possibilitat de competir al mercat editorial amb productes historiogràfics inspirats en la “nova narrativa” de Fontana. L’anhel immoderat de “bones” històries amb un gran “arc dramàtic” i “happy end”, com les que la poderosa Oprah Winfrey vol per al seu programa, és evident al menys entre el gran públic. Aquest sembla gaudir d’històries reals, emocions reals, però amb formes o estructures narratives de ficció (ficció estil Hollywood si pot ser). Aquest fet també evidencia el problema dels movedissos límits entre la realitat i la fantasia.

Des de la història, ens trobem amb les exigències del mercat, de la demanda d’un públic que en bona mesura vol un protagonista amb el que “identificar-se”. (...) com deixa clar Yagoda, des de fa temps les confessions memorialístiques han estat irresistibles tant per als escriptors com per als lectors (...) Ha d’entrar l’historiador a competir en aquest mercat? Com anuncia Ruiz Torres, hi ha un problema evident: la escasa proyección social del trabajo de los historiadores en una cultura dominada por esa “exigencia de memoria”, algo ciertamente paradójico (...)

Dins la historiografia, ens els últims anys han tingut lloc una sèrie de canvis que també han “apropat” els productes al lector menys especialitzat. El retorn a la narrativa, al subjecte, el model de la microhistòria, de la història de la quotidianitat... Com diu Fontana, la “substitució del grand récit de la Història amb majúscula” pel “petit récit” de les històries amb minúscula.

Sabem que ha canviat la presentació editorial dels treballs historiogràfics. Les editorials demanen un format menys feixuc, amb menys notes a peu de pàgina, de més fàcil lectura. També hem pogut apreciar com la mateixa editorial publica treballs historiogràfics resultat d’estudis metòdics, al costat de memòries de tota mena fruit de la “inundació” (a la qual es refereix Yagoda) d’escriptura autobiogràfica que ens afecta des de finals dels anys vuitanta. Aróstegui ho “denuncia” mucho de lo que se presenta en los puntos de venta de librería como historiografía, mucho de lo que pasa como “Historia” ni propugna ni desea que “el historiar” sea tenido por mucho más que una faena verbal que rellena páginas con “historias” – y que las titula así -, con “stories”, y no por actividad indagativa. Penso que la història és hereva d’una trajectòria d’aspiracions científiques que haurien de diferenciar-la del relat “literari” o memorialístic. Però no és fàcil saber com mantenir la diferència, i a la vegada ocupar millor els espais i les cotes de mercat que la societat demanda en “història” i “memòria”.

Sobre la veritat

Quan les memòries són testimonis de redempció, d’experiències traumàtiques, d’injustícies socials i polítiques, que siguin falses és molt més indignant. Mendelsohn exposa diferents casos de falsos testimonis. Destaca la disposició contemporània a acceptar com a obres de testimoniatge social o polític històries que resulten ser obres de ficció. Això el fa pensar en la línia que separa veritat, ficció i realitat. Les novel·les expliquen veritats sobre la vida, però no fets que han passat en la “realitat” com les memòries. Al respecte cita Hume, que entenia que la veritable història era la que arribava a il·luminar intel·lectualment, per sobre de la ficció. Mendelsohn es refereix al valor de veritat en el gènere de les memòries. Potser la veritat com a categoria és una qüestió massa filosòfica per aquest comentari. En tot cas, em sembla que la següent pretensió que expressa Julio Aróstegui a La investigación histórica: teoría y método no s’hauria de perdre de vista: La verdad es siempre una “verdad convenida”. Esto no altera en forma alguna la firme propuesta de hacer de la historiografía un conocimiento sujeto a comprobación como cualquier otro de los que pretenden ser científicos y no de ficción”. De totes maneres, la “disposició contemporània”, de la que parla Mendelsohn, ens torna a posar davant del tema de la importància de les percepcions dels actors socials per sobre de les “veritats” objectives. Importància que el postmodernisme ens va ajudar a visualitzar. D’alguna manera es pot relacionar amb la proliferació de relats a través de les noves tecnologies i com aquests es perceben. Qualsevol pot publicar allò que vulgui a la xarxa, sense “comprovació”. Qualsevol pot gravar un documental amb una càmera digital, o fer una foto, manipular-la i publicar-la com a “verídica”. I un conjunt de persones poden veure-la i creure-se-la. I fins i tot, després que es demostri la “falsificació”, que no els importi i seguir-se-la creient. Ens tornem a trobar amb el perillós desdibuixament que esmenta Mendelsohn entra el real i l’artificial, i a més, associat a una altra confusió que ell descriu com a dramàtica, aquella entre allò públic i allò privat. L’adveniment dels telèfons mòbils ha obligat milions de persones (…) a tenir part en els detalls més íntims de les vides d’altres persones.

Què fa la història a la societat de les noves tecnologies, de la xarxa? Aróstegui diu que és com si la història es visqués en temps real (es revela a cada instant, es registra a la vista, i es reconeix a través de la xarxa), i això per força ha d’afectar el registre memòria-història. També ha canviat la forma de distribució de la història, com hem vist, és un producte més en el marc de les creacions del llenguatge. “La historia vale lo que vale el lenguaje y su lenguaje”. Ruiz Torres parla al respecte d’una nova memòria virtual o pròtesi, dins d’unes societats que cada vegada tenen menys memòria individual i col·lectiva (tradicional). Aquesta memòria es crea gràcies als avenços tecnològics i hi intervenen un munt d’actors que no són historiadors (periodistes, escriptors, realitzadors de televisió i cinema...) I sembla que tingui por que els historiadors també caiguin en aquesta “trampa” de voler portar el passat cap al present, en comptes de convertir-lo en el seu objecte d’estudi.

Davant d’aquest panorama no sé com la història pot jugar el seu paper en aquest món de memòries i relats personals (més enllà d’algunes funcions que ha de fer l’historiador que ja s’han esmentat i de la “pretensió” de “veritat”). Ruiz Torres acaba el seu article dient que la diferència principal entre memòria i història se encuentra en el distinto carácter de uno y otro tipo de conocimiento y de los usos que respectivamente propician. Potser per a poder competir en aquest món poblat d’altres actors (periodistes, escriptors...) s’hauria de reflexionar sobre aquests usos, sobre la possibilitat d’ampliar-los.

Què fer dels monuments franquistes?

La Llei 52/2007 coneguda com la Llei de la Memòria Històrica, “per la que es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”, al seu article número 15 “Símbolos y monumentos públicos” estipula la retirada per part de les Administracions públiques dels “escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació personal o col·lectiva, de la sublevació militar, la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura”. Sempre i quan les mencions no siguin “d’estricte record privat” o hi hagi “raons artístiques, arquitectòniques o artístico-religioses protegides per la llei”.

La Llei no ha tingut el mateix compliment a totes les administracions. A Catalunya gairebé no queda cap monument franquista, en canvi a Madrid o altres zones de la península la seva aplicació ha estat més lenta. Per això el col·lectiu antifeixista Yesca ha convocat a Castella un concurs de retirada de plaques de carrers amb noms vinculats a la Dictadura. Denuncien la incomplerta aplicació de la Llei i argumenten que la permanència d’aquests símbols suposa una ofensa per a les persones que foren víctimes de la repressió franquista.

Per altra banda trobem casos com el sevillà on el ple de l’Ajuntament va votar poc després de l’aprovació de la Llei pel canvi de nom de 64 carrers i la retirada dels monuments franquistes (amb l’abstenció del PP). La reacció d’un sector de la societat l’exemplifica l’opinió de Francisco Ruiz Torrent (diari ABC, Tribuna Abierta, 04/02/2010) Denuncia com en atenció a la memòria històrica a Sevilla s’ha esborrat del nomenclàtor urbà el nom de Carrero Blanco o del general Merry, humiliant el seu record i “el buen hacer de personas que han formado parte de la historia de nuestro pueblo”. Estaria en la línia del govern local de Ceuta que a l’agost del 2008 va decidir que no permetria que es retirés cap símbol del franquisme ja que aquests són història i formen part del patrimoni. Segons Ruiz Torrent la memòria històrica s’ha inventat per obrir “sàdicament les ferides” i tornar a “enfrontar les dues Espanyes”.

No estic plenament d’acord ni amb uns ni amb altres. Fer desaparèixer els símbols i ja està no sé si és el millor. Opino que alguns dels monuments s’haurien de deixar. De quina manera podríem tenir el passat franquista present sense ofendre els “supervivents”, podent fer-ne una mirada crítica. Potser “museïtzant-los” in situ com a testimonis d’un passat que no s’ha d’oblidar.

Em sembla que l’argument que he trobat que més s’apropa a la meva posició és el del professor de la UNED Jesús de Andrés. En un article del diari el País (06/01/2010) amb títol “Franco ya no vive aquí” ell opinava que alguns símbols no podien retirar-se, com l’Arc de la Victòria, però que calia donar-los un altre significat.

Més enllà del gir lingüístic

El gir lingüístic va qüestionar algunes de les certeses fonamentals sobre les que es recolzava el paradigma d’història econòmica i social. Per una banda, trenca definitivament el vincle material, el determinisme social, com descriu Gabrielle M. Spiegel “El lenguaje es el agente constitutivo de la conciencia humana”. El llenguatge determina la consciència i la conducta humana. Pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món, no en funció del nostre context social. En la clàssica dialèctica individu societat pel que fa a l’acció humana el gir introdueix un nou element determinant que és el llenguatge.

El gir lingüístic, en la seva versió més extrema li nega al llenguatge tota possibilitat de referencialitat, de representació de la realitat. Per tant, es nega el text històric i la font històrica (deconstructivisme de Derrida). El text històric queda assimilat al text literari, es qüestiona la possibilitat d’accedir al passat a través de textos antics. Hayden White defensa que no hi ha diferència entre història i poesia. Entre fet i ficció. Aquest debat es relaciona amb la concepció del llenguatge. El paradigma econòmic i social tenia una concepció realista del llenguatge, aquest reflectia la realitat. En canvi pels defensors del gir i pel postmodernisme en general el llenguatge és textualista, construeix la realitat, la crea.“De ahí que la idea de que existe un universo objetivo, independiente del discurso y universalmente comprensible por encima de la pertenencia a un sistema dado de lenguaje, se considere una ilusión.” En aquest punt hi trobem un altre dels elements claus de trencament amb el paradigma. El paradigma creia amb l’existència d’una realitat objectiva que podia ser estudiada i analitzada. De fet, era una de les premisses per al coneixement científic al qual aspirava. El gir nega la possibilitat de definir i conèixer una realitat objectiva. Al respecte, M.A. Cabrera, (que sí distingeix entre fet i ficció) es refereix a la nova història (la postmoderna) com a una història no objectivista que distingeix entre fenomen real i fenomen significatiu. Aquest últim no seria un efecte causal del fenomen real sinó “l’efecte de la interacció del fenomen real i un determinat patró categorial” (un determinat conjunt de conceptes a partir dels quals entenem la realitat). De totes maneres, Cabrera no nega el vincle amb el context social, però sí que aquest sigui estructural o determinant.

P. Joyce ens ajuda a entendre com el llenguatge és una construcció, “una estructura convencional i arbitrària de relacions de diferències, la forma de la qual és producte de les relacions culturals i de poder”. Al classificar, anomenar una societat que és complexa per se, l’estem ordenant, l’estem simplificant, violentant. En els seus estudis analitza com les categories i conceptes que el paradigma usava són productes “discursius” de la història. Llavors Joyce planteja que allò que s’ha de fer és preguntar-se com s’han establert els vincles entre el llenguatge i el seu objecte i com s’han produït les operacions convencionals del discurs. Com les relacions de poder han produït els significats. “Per tant, la identitat es constitueix a través de les relacions dels sistemes de diferència, aleshores està marcada pel conflicte i és plural, diversa i volàtil”

El paradigma d’història econòmica i social havia naturalitzat certes identitats, com la de classe. El mateix concepte de societat ha de ser revisat i repensat com ens assenyala Cabrera a l’article “De la historia social a la historia de lo social” “dicha categoría aparece como el resultado no tanto de una operación de discernimiento de la realidad, sino más bien de la circunstancia de que la realidad comenzó a ser aprehendida con ojos conceptuales nuevos” els de la modernitat occidental. Categoria que Cabrera associa a les de individu, poble, ciutadania, economia, nació, civilització... I que no deixen de ser “invencions”, no descobriments. Són representacions del món, no fets objectius.

El gir ha suposat, com veiem, importants canvis en la manera d’entendre el discurs. L’anàlisi del discurs ha guanyat terreny a l’historiografia. L’anterior paradigma acostumava a defensar que el discurs era una manera de dir, una forma d’expressar demandes més profundes. Solia acomodar els discursos als seus models explicatius sense donar tanta importància a l’anàlisi semiòtic.

La principal crítica que s’ha pogut fer al gir lingüístic és la de caure en el mateix determinisme que ell denunciava en el paradigma. Però en comptes de ser un determinisme social o material, en aquest cas trobem un determinisme lingüístic. D’alguna manera segueixen essent les estructures “estàtiques” les que determinen l’home, no les econòmiques o socials, sinó les lingüístiques. Aquestes semblen existir abans que ell. També es naturalitzen, i l’individu no té res a fer-hi. L’acció humana queda relegada. En definitiva, tant és naturalitzar la societat com naturalitzar i fer estàtic el llenguatge o la cultura.

Per altra banda el textualisme, treballar només amb el discurs com a entitat autònoma separada de la realitat i de la pràctica social es presenta com a insuficient. Ha sorgit la necessitat, pels mateixos que defensaren el gir lingüístic, de recuperar la qüestió de la pràctica social, del l’acció individual. D’entendre els discursos com a “sistemas de significado dinámicos, fluidos y siempre cambiantes que crean regímenes de racionalidad práctica y de acción, así como regímenes de “verdad”. Spiegel parla en el seu article “La historia de la práctica: nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico” de la Teoria de la pràctica que hauria sorgit en els darrers anys assumint la importància d’alguns dels postulats del gir, però reinterprºetant-los. Es tractaria de tornar a posar la història social en un primer pla però relacionant de manera diferent les velles categories del paradigma d’història econòmica i social amb les aportacions del gir. És a dir, posant en relació dialèctica estructura i pràctica, llenguatge i cos, dins uns sistemes que descriu com a “recursius”, “poc coherents”, dèbilment continus”, “en perill”.

Davant d’una definició massa sistemàtica i autònoma del llenguatge proposada pel gir lingüístic, hi ha una reacció reivindicant l’espai per a la pràctica social i l’acció individual amb una certa autonomia. Com molt bé resumeixen Isabel M. Burdiel i Mª Cruz Romeo “No es tractaria, em qualsevol cas, de substituir una noció passiva del llenguatge per una altra de rígidament autoritària en la qual els agents socials esdevenen subjectes inerts, esclaus d’un llenguatge elevat a la categoria d’última instància, de deïtat que els governa com a titelles al marge de qualsevol referència a les seues experiències, a les relacions de poder i als intents d’actuar sobre elles.”

L'estrès nadalenc

No recordo si sempre m'han estressat de la mateixa manera el nadal i la fi de l'any. El fet que ara coincideixin amb l'arribada dels exàmens, amb tantes entregues de treballs i exercicis pràctics deu col·laborar a empitjorar les coses. No puc relaxar-me, gaudir de les festes. Per altra banda, sé del cert que és una època complicada per molta gent, es disparen els suïcidis, les morts. Com ja he comentat en altres ocasions, treballo en el sector funerari. Des que va començar el nadal, la feina s'ha disparat. Hi ha el factor del fred, però l'hivern dura tres mesos, també hi ha un component psicològic. Sempre hi ha un augment en aquests dies. També passa al setembre, i a fi de curs. Sembla que els començaments i els finals d'etapa, ens estressen, ens afecten.

L'única satisfacció és veure com ho disfruta el meu fill de quatre anys. La il·lusió que li fa. A mí em deprimia força tot plegat, el pare noel, els reis, el tió... Però ara ho miro amb uns altres ulls. De totes maneres, hi ha una cosa que m'encongeix una mica el cor, no aconsegueixo recordar el moment en què jo encara creia en tots aquests éssers fantàstics.

"¿Es legal leer en voz alta?"

Els llibres electrònics permeten l'opció de convertir el text escrit en veu de manera automàtica. Aquesta notícia tracta l'aspecte legal d'aquest dispositiu. Tenim dret a llegir en veu alta una obra amb copyright només quan estem en un ambient privat i personal. Bill Gates a "Beyond Gutenberg" destaca aquest avantatge dels llibres electrònics, que és que els puguis seguir "escoltant" en situacions on no pots llegir, com al cotxe mentre condueixes.

No vull ser reaccionària però em sembla que la concentració que necessitem per llegir no és la mateixa que emprem per escoltar i menys si no tenim davant a la persona que parla. No és el mateix llegir un text, seguir un relat en els temps de la lectura, que en els temps que imposa el narrador, la gravació. Per estudiar, per aprehendre, em sembla important la lectura, o una posició activa per part del subjecte. Només escoltar una gravació, em sembla que no és suficient. Potser sí, per distreure.

http://www.publico.es/ciencias/tecnologia/199557/ilegal/leer/voz/alta

"Una marcha por el bilingüismo acaba violentamente en Santiago"

Tot buscant la notícia recomanada a classe “En busca de la primera palabra” a Público.es em trobo amb aquesta. Ja el titular em sorprèn, no em sembla gens innocent. Tampoc la fotografia triada. Els "independentistes" gallecs, amb ampolles a la mà, en actitud agressiva queden totalment assimilats a les joventuts de Jarrai, i crec que no tenen res a veure.

Podrien haver triat una foto dels que parodiaven la manifestació! La notícia explica que un grup de gent s'havia aplegat també per denunciar la manifestació però de forma lúdica disfressant-se de flamenca, torero, Guàrdia civil... i amb una "charanga" però aquesta part queda marginada a la notícia. Tampoc trobem cap foto de la manifestació en sí, del col·lectiu Galicia Bilingüe que reivindica la llibertat individual per a elegir el castellà davant el que ells interpreten com a una imposició del gallec. Les dues fotos que Público ha escollit són dels “dolents” de la pel·lícula, presos en actitud “violenta”.

No sé si cal parlar de manipulació informativa però en tot cas el punt de vista, la òptica dels informants en aquest cas queda prou clara.

http://www.publico.es/espana/198596/marcha/bilingismo/acaba/forma/violenta/santiago

Escriure és construir realitats

La pel·lícula The pillow book de Peter Greenaway ens mostra molt bé la particular relació que tenen amb la cal·ligrafia algunes cultures orientals com la xinesa o la japonesa. La protagonista de la pel·lícula, Nagiko, té una obsessió per l'escriptura que té les seves arrels a la seva infantesa. El seu pare, sempre pel seu aniversari, li escrivia amb un pinzell a la cara un mite que relacionava l'escriptura amb la creació divina. Nagiko d'adulta buscarà en els seus amants el cal·lígraf perfecte i els demanarà sempre que escriguin sobre el seu cos i que signin la seva obra. Greenaway ens ho mostra posant molt d'èmfasi en el valor estètic de l'obra cinematogràfica. Mostrant-nos el traç d'un pinzell sobre un cos nu, ens fa fixar-nos en la bellesa de la cal·ligrafia. A més, barreja categories com escriptura, creació, sexualitat... A la pel·lícula apareix com una constant el concepte de que escriure és donar vida, que escriure és crear, és construir realitats.

La pel·lícula deu el seu nom al llibre The Pillow book de Sei Shonagon, cortesana japonesa del segle X. Dins la narració, el llibre és molt important ja que la protagonista el té com a referent i que Greenaway fa molts paral·lelismes entre la història de Nagiko i les reflexions de Sei Shonagon. Dues de les frases extretes del llibre que apareixen a la pel·lícula i que ens ajuden a entendre Nagiko són: “si no existiera la escritura qué terribles depresiones sufriríamos” i “Los dos placeres más importantes e irrenunciables son el de la carne y el de la escritura”. Ens mostren com n'és de vital l'escriptura per Sei Shonagon i per Nagiko.