El gir lingüístic va qüestionar algunes de les certeses fonamentals sobre les que es recolzava el paradigma d’història econòmica i social. Per una banda, trenca definitivament el vincle material, el determinisme social, com descriu Gabrielle M. Spiegel “El lenguaje es el agente constitutivo de la conciencia humana”. El llenguatge determina la consciència i la conducta humana. Pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món, no en funció del nostre context social. En la clàssica dialèctica individu societat pel que fa a l’acció humana el gir introdueix un nou element determinant que és el llenguatge.
El gir lingüístic, en la seva versió més extrema li nega al llenguatge tota possibilitat de referencialitat, de representació de la realitat. Per tant, es nega el text històric i la font històrica (deconstructivisme de Derrida). El text històric queda assimilat al text literari, es qüestiona la possibilitat d’accedir al passat a través de textos antics. Hayden White defensa que no hi ha diferència entre història i poesia. Entre fet i ficció. Aquest debat es relaciona amb la concepció del llenguatge. El paradigma econòmic i social tenia una concepció realista del llenguatge, aquest reflectia la realitat. En canvi pels defensors del gir i pel postmodernisme en general el llenguatge és textualista, construeix la realitat, la crea.“De ahí que la idea de que existe un universo objetivo, independiente del discurso y universalmente comprensible por encima de la pertenencia a un sistema dado de lenguaje, se considere una ilusión.” En aquest punt hi trobem un altre dels elements claus de trencament amb el paradigma. El paradigma creia amb l’existència d’una realitat objectiva que podia ser estudiada i analitzada. De fet, era una de les premisses per al coneixement científic al qual aspirava. El gir nega la possibilitat de definir i conèixer una realitat objectiva. Al respecte, M.A. Cabrera, (que sí distingeix entre fet i ficció) es refereix a la nova història (la postmoderna) com a una història no objectivista que distingeix entre fenomen real i fenomen significatiu. Aquest últim no seria un efecte causal del fenomen real sinó “l’efecte de la interacció del fenomen real i un determinat patró categorial” (un determinat conjunt de conceptes a partir dels quals entenem la realitat). De totes maneres, Cabrera no nega el vincle amb el context social, però sí que aquest sigui estructural o determinant.
P. Joyce ens ajuda a entendre com el llenguatge és una construcció, “una estructura convencional i arbitrària de relacions de diferències, la forma de la qual és producte de les relacions culturals i de poder”. Al classificar, anomenar una societat que és complexa per se, l’estem ordenant, l’estem simplificant, violentant. En els seus estudis analitza com les categories i conceptes que el paradigma usava són productes “discursius” de la història. Llavors Joyce planteja que allò que s’ha de fer és preguntar-se com s’han establert els vincles entre el llenguatge i el seu objecte i com s’han produït les operacions convencionals del discurs. Com les relacions de poder han produït els significats. “Per tant, la identitat es constitueix a través de les relacions dels sistemes de diferència, aleshores està marcada pel conflicte i és plural, diversa i volàtil”
El paradigma d’història econòmica i social havia naturalitzat certes identitats, com la de classe. El mateix concepte de societat ha de ser revisat i repensat com ens assenyala Cabrera a l’article “De la historia social a la historia de lo social” “dicha categoría aparece como el resultado no tanto de una operación de discernimiento de la realidad, sino más bien de la circunstancia de que la realidad comenzó a ser aprehendida con ojos conceptuales nuevos” els de la modernitat occidental. Categoria que Cabrera associa a les de individu, poble, ciutadania, economia, nació, civilització... I que no deixen de ser “invencions”, no descobriments. Són representacions del món, no fets objectius.
El gir ha suposat, com veiem, importants canvis en la manera d’entendre el discurs. L’anàlisi del discurs ha guanyat terreny a l’historiografia. L’anterior paradigma acostumava a defensar que el discurs era una manera de dir, una forma d’expressar demandes més profundes. Solia acomodar els discursos als seus models explicatius sense donar tanta importància a l’anàlisi semiòtic.
La principal crítica que s’ha pogut fer al gir lingüístic és la de caure en el mateix determinisme que ell denunciava en el paradigma. Però en comptes de ser un determinisme social o material, en aquest cas trobem un determinisme lingüístic. D’alguna manera segueixen essent les estructures “estàtiques” les que determinen l’home, no les econòmiques o socials, sinó les lingüístiques. Aquestes semblen existir abans que ell. També es naturalitzen, i l’individu no té res a fer-hi. L’acció humana queda relegada. En definitiva, tant és naturalitzar la societat com naturalitzar i fer estàtic el llenguatge o la cultura.
Per altra banda el textualisme, treballar només amb el discurs com a entitat autònoma separada de la realitat i de la pràctica social es presenta com a insuficient. Ha sorgit la necessitat, pels mateixos que defensaren el gir lingüístic, de recuperar la qüestió de la pràctica social, del l’acció individual. D’entendre els discursos com a “sistemas de significado dinámicos, fluidos y siempre cambiantes que crean regímenes de racionalidad práctica y de acción, así como regímenes de “verdad”. Spiegel parla en el seu article “La historia de la práctica: nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico” de la Teoria de la pràctica que hauria sorgit en els darrers anys assumint la importància d’alguns dels postulats del gir, però reinterprºetant-los. Es tractaria de tornar a posar la història social en un primer pla però relacionant de manera diferent les velles categories del paradigma d’història econòmica i social amb les aportacions del gir. És a dir, posant en relació dialèctica estructura i pràctica, llenguatge i cos, dins uns sistemes que descriu com a “recursius”, “poc coherents”, dèbilment continus”, “en perill”.
Davant d’una definició massa sistemàtica i autònoma del llenguatge proposada pel gir lingüístic, hi ha una reacció reivindicant l’espai per a la pràctica social i l’acció individual amb una certa autonomia. Com molt bé resumeixen Isabel M. Burdiel i Mª Cruz Romeo “No es tractaria, em qualsevol cas, de substituir una noció passiva del llenguatge per una altra de rígidament autoritària en la qual els agents socials esdevenen subjectes inerts, esclaus d’un llenguatge elevat a la categoria d’última instància, de deïtat que els governa com a titelles al marge de qualsevol referència a les seues experiències, a les relacions de poder i als intents d’actuar sobre elles.”
