L'estrès nadalenc

No recordo si sempre m'han estressat de la mateixa manera el nadal i la fi de l'any. El fet que ara coincideixin amb l'arribada dels exàmens, amb tantes entregues de treballs i exercicis pràctics deu col·laborar a empitjorar les coses. No puc relaxar-me, gaudir de les festes. Per altra banda, sé del cert que és una època complicada per molta gent, es disparen els suïcidis, les morts. Com ja he comentat en altres ocasions, treballo en el sector funerari. Des que va començar el nadal, la feina s'ha disparat. Hi ha el factor del fred, però l'hivern dura tres mesos, també hi ha un component psicològic. Sempre hi ha un augment en aquests dies. També passa al setembre, i a fi de curs. Sembla que els començaments i els finals d'etapa, ens estressen, ens afecten.

L'única satisfacció és veure com ho disfruta el meu fill de quatre anys. La il·lusió que li fa. A mí em deprimia força tot plegat, el pare noel, els reis, el tió... Però ara ho miro amb uns altres ulls. De totes maneres, hi ha una cosa que m'encongeix una mica el cor, no aconsegueixo recordar el moment en què jo encara creia en tots aquests éssers fantàstics.

"¿Es legal leer en voz alta?"

Els llibres electrònics permeten l'opció de convertir el text escrit en veu de manera automàtica. Aquesta notícia tracta l'aspecte legal d'aquest dispositiu. Tenim dret a llegir en veu alta una obra amb copyright només quan estem en un ambient privat i personal. Bill Gates a "Beyond Gutenberg" destaca aquest avantatge dels llibres electrònics, que és que els puguis seguir "escoltant" en situacions on no pots llegir, com al cotxe mentre condueixes.

No vull ser reaccionària però em sembla que la concentració que necessitem per llegir no és la mateixa que emprem per escoltar i menys si no tenim davant a la persona que parla. No és el mateix llegir un text, seguir un relat en els temps de la lectura, que en els temps que imposa el narrador, la gravació. Per estudiar, per aprehendre, em sembla important la lectura, o una posició activa per part del subjecte. Només escoltar una gravació, em sembla que no és suficient. Potser sí, per distreure.

http://www.publico.es/ciencias/tecnologia/199557/ilegal/leer/voz/alta

"Una marcha por el bilingüismo acaba violentamente en Santiago"

Tot buscant la notícia recomanada a classe “En busca de la primera palabra” a Público.es em trobo amb aquesta. Ja el titular em sorprèn, no em sembla gens innocent. Tampoc la fotografia triada. Els "independentistes" gallecs, amb ampolles a la mà, en actitud agressiva queden totalment assimilats a les joventuts de Jarrai, i crec que no tenen res a veure.

Podrien haver triat una foto dels que parodiaven la manifestació! La notícia explica que un grup de gent s'havia aplegat també per denunciar la manifestació però de forma lúdica disfressant-se de flamenca, torero, Guàrdia civil... i amb una "charanga" però aquesta part queda marginada a la notícia. Tampoc trobem cap foto de la manifestació en sí, del col·lectiu Galicia Bilingüe que reivindica la llibertat individual per a elegir el castellà davant el que ells interpreten com a una imposició del gallec. Les dues fotos que Público ha escollit són dels “dolents” de la pel·lícula, presos en actitud “violenta”.

No sé si cal parlar de manipulació informativa però en tot cas el punt de vista, la òptica dels informants en aquest cas queda prou clara.

http://www.publico.es/espana/198596/marcha/bilingismo/acaba/forma/violenta/santiago

Escriure és construir realitats

La pel·lícula The pillow book de Peter Greenaway ens mostra molt bé la particular relació que tenen amb la cal·ligrafia algunes cultures orientals com la xinesa o la japonesa. La protagonista de la pel·lícula, Nagiko, té una obsessió per l'escriptura que té les seves arrels a la seva infantesa. El seu pare, sempre pel seu aniversari, li escrivia amb un pinzell a la cara un mite que relacionava l'escriptura amb la creació divina. Nagiko d'adulta buscarà en els seus amants el cal·lígraf perfecte i els demanarà sempre que escriguin sobre el seu cos i que signin la seva obra. Greenaway ens ho mostra posant molt d'èmfasi en el valor estètic de l'obra cinematogràfica. Mostrant-nos el traç d'un pinzell sobre un cos nu, ens fa fixar-nos en la bellesa de la cal·ligrafia. A més, barreja categories com escriptura, creació, sexualitat... A la pel·lícula apareix com una constant el concepte de que escriure és donar vida, que escriure és crear, és construir realitats.

La pel·lícula deu el seu nom al llibre The Pillow book de Sei Shonagon, cortesana japonesa del segle X. Dins la narració, el llibre és molt important ja que la protagonista el té com a referent i que Greenaway fa molts paral·lelismes entre la història de Nagiko i les reflexions de Sei Shonagon. Dues de les frases extretes del llibre que apareixen a la pel·lícula i que ens ajuden a entendre Nagiko són: “si no existiera la escritura qué terribles depresiones sufriríamos” i “Los dos placeres más importantes e irrenunciables son el de la carne y el de la escritura”. Ens mostren com n'és de vital l'escriptura per Sei Shonagon i per Nagiko.

"El francès és una llengua lògica"

Em va sorprendre trobar aquestes paraules a un text de Paul Valéry: "No es éste el lugar para hacer el proceso completo de la ortografía. Lo absurdo de ella, que es, en verdad, una de las más cómicas invenciones del mundo, es harto conocida. Nuestra ortografía es una compilación imperiosa o imperativa de una cantidad de errores etimológicos artificialmente fijados por decisiones inexplicables. Dejemos de lado este proceso, no sin anotar hasta qué punto la complicación ortográfica de nuestra lengua la coloca en situación de inferioridad con respecto a algunas otras. El italiano es perfectamente fonético, en tanto que el francés, que es rico, posee dos maneras de escribir f, cuatro maneras de escribir k, dos de escribir z, etc." (VALÉRY, Paul, Variedad II, editorial Losada, Buenos Aires, 1956, p.36)

Per bé que el tòpic que proclama que el francès és lògic es refereixi més aviat a la seva sintaxi, no deixa de ser curiós que un lúcid representant de les lletres franceses com és Valéry tingui aquesta opinió sobre la seva ortografia.

Per què em costa tant demanar?

Una de les funcions de la comunicació entre persones pot ser expressar necessitats. Quan ho fem esperem que els altres ens ajudin a satisfer-les. Ho podem fer directament: demanant. Podem demanar un objecte en concret, podem demanar ajuda per dur a terme una tasca... Cada vegada que ens comuniquem demanem com a mínim que ens escoltin! O això crec...

Reconec que em costa demanar. A l'Argentina diuen que "quién no llora no mama", que s'ha de saber demanar. M'agradaria aprendre'n, que no se'm formés un nus a l'estómac cada vegada que haig de demanar una cosa i que sé que puc obtenir una negativa per resposta. Estic parlant de demanar coses importants per a mi. No d'entrar a una botiga i demanar si tenen o no tal producte.

Existeix una escola per a demanadors? La de la vida ara per ara no em convenç.

Inseguretat lingüística

De vegades no em sento còmode escrivint en català, i em fa ràbia. Acostumo a tenir la sensació que ho estic fent malament, que no domino la situació. També em passa de vegades quan parlo. Si estic amb algun purista, sento la seva presència vigilant. Em molesta que em corregeixin la parla. Tot i que reconec que de vegades ho he fet també. Quan era petita corregia els majors nadius i per a mí ni tant sols era la primera llengua. A mi m'ensenyaven el català normatiu a l'escola, eren els primers anys de català a l'escola, els 80', i portava la bandera del català "ben parlat" a casa.

Però a mi em molesta que em diguin que s'ha de dir "escombreries" en comptes de "basura". Quan ho faig servir col·loquialment. Si em surt dir "basura", si m'és més fàcil...

És una sensació que no tinc quan parlo castellà. Entenc que la situació d'ambdues llengües és totalment diferent. Que l'amenaça sobre una llengua minoritària i la por a la substitució lingüística... fa que apareguin aquestes actituds de defensa de la llengua, de vegades prou desagradables. Em paro a pensar i entenc aquella expressió d'odi cap a sí que poden sentir alguns parlants de patois... la sensació de no parlar bé, de no escriure bé. Que et facin creure que la llengua correcta no és la que tu domines.

Bilingüisme social i serveis funeraris

He pogut observar que les famílies poden triar en quina llengua, entre el català i el castellà, acomiadaran els seus difunts. Sembla un fet obvi. Però m'imagino que durant el franquisme, les famílies catalanes havien de sentir les cerimònies de comiat dels seus familiars en castellà. Avui, als tanatoris catalans es dóna l'opció a les famílies, o éssers propers del difunt, d'escollir la llengua de l'esquela, el recordatori, la cerimònia (tant si és civil com religiosa). No sé si les làpides al cementiri poden estar en castellà o és obligatori l'ús del català com als rètols de les botigues... Ho preguntaré un dia d'aquests a la funerària, també vull preguntar-los si tenen estadístiques del tant per cent d'ús d'una i altra llengua per als recordatoris i cerimònies. La meva percepció subjectiva, deprés de més d'un any sentint cerimònies, sobretot religioses, és que se'n fan moltes en castellà. Només treballo a les cerimònies que es fan a tanatoris (Girona, Salt, Banyoles, Palafrugell) No sé com serà a les parròquies. Però, tenint en compte que som a Girona, tenia el prejudici que gairebé no en sentiria de cerimònies en castellà (quan treballo a Barcelona no em sorprèn que moltes ho siguin) Per altra banda, tots els mossens que treballen per a la funerària són catalans. Però per l'edat que tenen, s'han hagut de formar durant el franquisme, per tant tenen competències lingüístiques en castellà per a la litúrgia. Tot i això, els noto incòmodes quan han de fer els responsoris fúnebres en castellà. Un d'ells, que quan els fa en català canta un dels salms, en castellà no el vol cantar. L'altre, en castellà ho llegeix tot. Les empleades de la funerària que fan les cerimònies civils també es posen nervioses quan han de fer-les en castellà. Tenen por de llegir malament, de pronunciar malament.

Mai he sentit cap queixa pel fet d'haver de fer les cerimònies en castellà. Però és evident que tant els mossens com les empleades que oficien les civils se senten incòmodes amb aquesta llengua.

El bilingüisme social, contempla suficientment la comoditat dels parlants amb les dues llengües?

Fetitxisme escriptural

Quan era petita sentia envers els meus estris per escriure quelcom semblant al calígraf japonès. Col·leccionava llapissos, bolígrafs, papers de carta de diferents colors i textures, sobres... Quan arribava el meu aniversari, esperava amb delit que em regalessin un estoig nou, una llibreta especial nova, una ploma estilogràfica... Encara ara, els aparadors que més em criden l'atenció són els de les papereries.

Gairebé sempre he viscut físicament allunyada del meu pare. Una vegada va comprar dues plomes iguals, una per ell i una per mi. Havien de servir per escriure'ns, per mantenir viva la comunicació. Eren vermelles. Van sortir fallades, al·legories de la vida. Però no patiu, d'una o altra manera, millor o pitjor, la comunicació s'ha mantingut. Ja gairebé no rebo cartes escrites a mà. Tal vegada, alguna postal. Ja gairebé no n'escric tampoc. Les trobo a faltar.

Els nadons ploren diferent segons la llengua dels seus pares

Ahir escoltava la ràdio mentre conduïa tornant de la feina. Treballo a una empresa de serveis musicals funeraris, és a dir, toco el piano a funerals. És una feina una mica imprevisible, per això aquests darrers dies no he pogut assistir a la classe de llengua... Carles Francino em va sorprendre afirmant que depenent dels països els nadons ploraven d'una o altra manera i que la diferència la marcava la llengua. Van posar dos exemples, el plor d'un nen francès i el plor d'un nen alemany. I realment sonaven diferent. Però, com establir les característiques d'aquesta diferència? Si escoltem dos nens francesos plorar, no ens semblarà que ploren diferent també? Al "Hoy por hoy" no ho aclarien. De fet, era un programa sobre per què plorem, no sobre per què parlem. I jo que em pensava que la manera de plorar d'un bebè era universal...

"¿Un diccionario del doble sentido ocupará el doble de espacio que uno normal?"

Al mes de setembre vaig llegir amb un somriure aquesta reflexió a una de les xarxes socials de moda. Si ja costa institucionalitzar el sentit de les paraules i crear els diccionaris, com es fa per institucionalitzar els dobles sentits? Algunes de les respostes a aquest interrogant a la xarxa van ser: "no creo, la progresión no debe ser aritmética sino geométrica"; "Para mí no tendría sentido institucionalizar el doble sentido, sería darle un significado nuevo, pero no el doble. El doble sentido es más de la tradición oral, de la calle y ahí la extensión es indeterminada."; "Habría que aclarar si se trata de una edición de bolsillo o no"

Sabem que els diccionaris acaben incorporant alguns dobles sentits que mica en mica queden lligats a certes paraules. Però, com es desenvolupen aquests processos? Per què alguns significats tenen més èxit que d'altres? Què lliga uns significats a uns significants? Són il·limitats els significats atribuïbles a un significant?

De què parlem?

Fins i tot el científic, Robin Dunbar (Universitat de Liverpool), se sorprèn quan descobreix que dues terceres parts de les nostres converses giren al voltant de "xafarderies". Al començar la seva investigació esperava que aquestes "només" ocupessin un terç... El científic escull aquest mètode, analitzar situacions de conversa quotidianes contemporànies, per intuir com devien ser les primeres situacions de llenguatge humà.

D'aquesta manera conclou que per bé que el llenguatge pugui tenir una vessant utilitària i de transmissió d'informació tècnica fonamentalment és una eina de cohesió social. Ens serveix per comunicar-nos, unir-nos. A diferència dels micos, podem rebre i transmetre informació sobre coses que no hem vist. Podem cosntruir discursos amb un sistema de regles complex, la sintaxi. I això ens dóna una sèrie d'avantatges, una sèrie d'habilitats socials. El llenguatge ens ajuda a saber qui som, d'on venim, on estem arrelats...

L'evolució humana és un arbre amb diferents branques, no una escala...

Un audiovisual sobre l'evolució humana des del punt de vista fòssil, d'una durada de poc més de quatre minuts, només podia ser prou simplista. El material és molt didàctic, ben presentat, visualment contundent. Les comparacions entre cranis fòssils són molt clares. La música que acompanya les imatges és exaltant, ajuda a potenciar l'evidència. Els creadors de l'audiovisual volen demostrar que els creacionistes no poden tenir raó. Les troballes científiques fan impossible creure en un únic orígen i una única branca per als homínids. De fet, el lema final "we have the fossils, we win" deixa clar que es tracta d'una mena de batalla intel·lectual.

El curt documental comença descrivint la diferència genètica molecular que ens separa del ximpanzé, que és mínima. I les característiques morfològiques que ens en diferencien. Aquí usa la imatge de George Bush en quatre situacions diferents i les posa al costat de quatre fotos de ximpanzés. L'efecte és graciós. I tenint en compte la poca simpatia que acostuma a despertar el personatge i les semblances que han aconseguit trobar amb els ximpanzés, ens fan dubtar d'aquesta separació. Suposo que no és casual l'ús de la seva imatge ja que Bush representa aquests sectors nordamericans amb ideologies creacionistes i que s'oposen, entre d'altres coses, a que s'expliqui el darwinisme a les escoles. Però vist des d'aquí, aquest ús caricaturesc de l'imatge d'un ex president, li resta serietat al document.

A continuació, ens dóna la dada de sis milions d'anys pel moment de separació entre el ximpanzé i nosaltres. A partir d'aquí proporciona alguns exemples de fòssils que estarien entre ell i nosaltres, els material seleccionats semblen idonis. També ens mostra casos d'homínids que existiren però que no estan en la línia del sapiens i que no arribaren als nostres dies.

La qualitat global del curt és bona. Pel tipus d'efecte que crea i que busca, diria que està fet per publicistes més que no pas per documentalistes.

Mother tongue

Potser abans de sentir-se incomunicat, el bebè intenta comunicar-se... En què parlarà el nadó un cop fora de l'úter? En què parlà el primer nadó? Ens trobem a la recerca de la primera llengua, de la "mother tongue". Tenim indicis que ja els egipcis van fer experiments ontogenètics per deduir la filogènesi de la primera llengua. Si fem cas a la meva mare, tots els bebès comencen dient "anguè". No coincideix amb el patró universal de síl·laba consonant-vocal. Però és veritat que jo a tots els bebès del meu entorn els he sentit dir "anguè". Serà perquè nosaltres els hi hem repetit moltes vegades abans que ho comencin a dir? O perquè volem creure que ho estan dient?

Uns mesos després de l'"anguè" arriba la gran competència entre mares i pares per descobrir què dirà primer el seu fill o filla: papa o mama. El triomf per a un o altre progenitor és sabrosíssim. I l'altre sempre tindrà el recurs d'argumentar que era més difícil de dir el seu parentiu que el de l'altre. Aquesta ansietat l'han explotat uns publicistes per anunciar una mutualitat de previsió social. Ens demostren que aquesta ens cuida tant com els nostres pares, tant que una nena aprèn abans a dir: "Montepío Girona" que papa o mama. Això em fa pensar en els nens que, de fet, aprenen abans a dir pà que papa o mama. O el nom d'un germà...

Tot plegat són només algunes petites reflexions a propòsit de la dificultat de pensar les cacterístiques d'una primera llengua.

Hom no pot no comunicar

Per què no podem no comunicar? És una necessitat vital?

Des que naixem comuniquem, potser abans i tot. Ho fem per raons de supervivència. Plorem perquè tenim gana. Perquè tenim fred. Demanem. Però també plorem per expressar l’angoixa d’haver estar arrencats de la comoditat intrauterina. Ens comuniquem per recuperar el vincle amb la mare, el cordó umbilical tallat. Per reclamar la sensació de seguretat i benestar que el líquid amniòtic ens proporcionava. Sensació que sospito que perseguirem tota la vida.

Comunicar-se és una necessitat. Comunicar-se és voluntari? Fins i tot si decidim deixar de comunicar-nos, ens estarem comunicant. La decisió de deixar d’emetre missatges, és un missatge en sí.

Cosa ben diferent serà sentir-nos escoltats, sentir que la comunicació es realitza satisfactòriament, no sentir-nos aïllats… Paradoxes de l’era de la informació i la comunicació. Ens sentim sols, incomunicats. És només un tòpic?