L'estrès nadalenc

No recordo si sempre m'han estressat de la mateixa manera el nadal i la fi de l'any. El fet que ara coincideixin amb l'arribada dels exàmens, amb tantes entregues de treballs i exercicis pràctics deu col·laborar a empitjorar les coses. No puc relaxar-me, gaudir de les festes. Per altra banda, sé del cert que és una època complicada per molta gent, es disparen els suïcidis, les morts. Com ja he comentat en altres ocasions, treballo en el sector funerari. Des que va començar el nadal, la feina s'ha disparat. Hi ha el factor del fred, però l'hivern dura tres mesos, també hi ha un component psicològic. Sempre hi ha un augment en aquests dies. També passa al setembre, i a fi de curs. Sembla que els començaments i els finals d'etapa, ens estressen, ens afecten.

L'única satisfacció és veure com ho disfruta el meu fill de quatre anys. La il·lusió que li fa. A mí em deprimia força tot plegat, el pare noel, els reis, el tió... Però ara ho miro amb uns altres ulls. De totes maneres, hi ha una cosa que m'encongeix una mica el cor, no aconsegueixo recordar el moment en què jo encara creia en tots aquests éssers fantàstics.

"¿Es legal leer en voz alta?"

Els llibres electrònics permeten l'opció de convertir el text escrit en veu de manera automàtica. Aquesta notícia tracta l'aspecte legal d'aquest dispositiu. Tenim dret a llegir en veu alta una obra amb copyright només quan estem en un ambient privat i personal. Bill Gates a "Beyond Gutenberg" destaca aquest avantatge dels llibres electrònics, que és que els puguis seguir "escoltant" en situacions on no pots llegir, com al cotxe mentre condueixes.

No vull ser reaccionària però em sembla que la concentració que necessitem per llegir no és la mateixa que emprem per escoltar i menys si no tenim davant a la persona que parla. No és el mateix llegir un text, seguir un relat en els temps de la lectura, que en els temps que imposa el narrador, la gravació. Per estudiar, per aprehendre, em sembla important la lectura, o una posició activa per part del subjecte. Només escoltar una gravació, em sembla que no és suficient. Potser sí, per distreure.

http://www.publico.es/ciencias/tecnologia/199557/ilegal/leer/voz/alta

"Una marcha por el bilingüismo acaba violentamente en Santiago"

Tot buscant la notícia recomanada a classe “En busca de la primera palabra” a Público.es em trobo amb aquesta. Ja el titular em sorprèn, no em sembla gens innocent. Tampoc la fotografia triada. Els "independentistes" gallecs, amb ampolles a la mà, en actitud agressiva queden totalment assimilats a les joventuts de Jarrai, i crec que no tenen res a veure.

Podrien haver triat una foto dels que parodiaven la manifestació! La notícia explica que un grup de gent s'havia aplegat també per denunciar la manifestació però de forma lúdica disfressant-se de flamenca, torero, Guàrdia civil... i amb una "charanga" però aquesta part queda marginada a la notícia. Tampoc trobem cap foto de la manifestació en sí, del col·lectiu Galicia Bilingüe que reivindica la llibertat individual per a elegir el castellà davant el que ells interpreten com a una imposició del gallec. Les dues fotos que Público ha escollit són dels “dolents” de la pel·lícula, presos en actitud “violenta”.

No sé si cal parlar de manipulació informativa però en tot cas el punt de vista, la òptica dels informants en aquest cas queda prou clara.

http://www.publico.es/espana/198596/marcha/bilingismo/acaba/forma/violenta/santiago

Escriure és construir realitats

La pel·lícula The pillow book de Peter Greenaway ens mostra molt bé la particular relació que tenen amb la cal·ligrafia algunes cultures orientals com la xinesa o la japonesa. La protagonista de la pel·lícula, Nagiko, té una obsessió per l'escriptura que té les seves arrels a la seva infantesa. El seu pare, sempre pel seu aniversari, li escrivia amb un pinzell a la cara un mite que relacionava l'escriptura amb la creació divina. Nagiko d'adulta buscarà en els seus amants el cal·lígraf perfecte i els demanarà sempre que escriguin sobre el seu cos i que signin la seva obra. Greenaway ens ho mostra posant molt d'èmfasi en el valor estètic de l'obra cinematogràfica. Mostrant-nos el traç d'un pinzell sobre un cos nu, ens fa fixar-nos en la bellesa de la cal·ligrafia. A més, barreja categories com escriptura, creació, sexualitat... A la pel·lícula apareix com una constant el concepte de que escriure és donar vida, que escriure és crear, és construir realitats.

La pel·lícula deu el seu nom al llibre The Pillow book de Sei Shonagon, cortesana japonesa del segle X. Dins la narració, el llibre és molt important ja que la protagonista el té com a referent i que Greenaway fa molts paral·lelismes entre la història de Nagiko i les reflexions de Sei Shonagon. Dues de les frases extretes del llibre que apareixen a la pel·lícula i que ens ajuden a entendre Nagiko són: “si no existiera la escritura qué terribles depresiones sufriríamos” i “Los dos placeres más importantes e irrenunciables son el de la carne y el de la escritura”. Ens mostren com n'és de vital l'escriptura per Sei Shonagon i per Nagiko.

"El francès és una llengua lògica"

Em va sorprendre trobar aquestes paraules a un text de Paul Valéry: "No es éste el lugar para hacer el proceso completo de la ortografía. Lo absurdo de ella, que es, en verdad, una de las más cómicas invenciones del mundo, es harto conocida. Nuestra ortografía es una compilación imperiosa o imperativa de una cantidad de errores etimológicos artificialmente fijados por decisiones inexplicables. Dejemos de lado este proceso, no sin anotar hasta qué punto la complicación ortográfica de nuestra lengua la coloca en situación de inferioridad con respecto a algunas otras. El italiano es perfectamente fonético, en tanto que el francés, que es rico, posee dos maneras de escribir f, cuatro maneras de escribir k, dos de escribir z, etc." (VALÉRY, Paul, Variedad II, editorial Losada, Buenos Aires, 1956, p.36)

Per bé que el tòpic que proclama que el francès és lògic es refereixi més aviat a la seva sintaxi, no deixa de ser curiós que un lúcid representant de les lletres franceses com és Valéry tingui aquesta opinió sobre la seva ortografia.

Per què em costa tant demanar?

Una de les funcions de la comunicació entre persones pot ser expressar necessitats. Quan ho fem esperem que els altres ens ajudin a satisfer-les. Ho podem fer directament: demanant. Podem demanar un objecte en concret, podem demanar ajuda per dur a terme una tasca... Cada vegada que ens comuniquem demanem com a mínim que ens escoltin! O això crec...

Reconec que em costa demanar. A l'Argentina diuen que "quién no llora no mama", que s'ha de saber demanar. M'agradaria aprendre'n, que no se'm formés un nus a l'estómac cada vegada que haig de demanar una cosa i que sé que puc obtenir una negativa per resposta. Estic parlant de demanar coses importants per a mi. No d'entrar a una botiga i demanar si tenen o no tal producte.

Existeix una escola per a demanadors? La de la vida ara per ara no em convenç.

Inseguretat lingüística

De vegades no em sento còmode escrivint en català, i em fa ràbia. Acostumo a tenir la sensació que ho estic fent malament, que no domino la situació. També em passa de vegades quan parlo. Si estic amb algun purista, sento la seva presència vigilant. Em molesta que em corregeixin la parla. Tot i que reconec que de vegades ho he fet també. Quan era petita corregia els majors nadius i per a mí ni tant sols era la primera llengua. A mi m'ensenyaven el català normatiu a l'escola, eren els primers anys de català a l'escola, els 80', i portava la bandera del català "ben parlat" a casa.

Però a mi em molesta que em diguin que s'ha de dir "escombreries" en comptes de "basura". Quan ho faig servir col·loquialment. Si em surt dir "basura", si m'és més fàcil...

És una sensació que no tinc quan parlo castellà. Entenc que la situació d'ambdues llengües és totalment diferent. Que l'amenaça sobre una llengua minoritària i la por a la substitució lingüística... fa que apareguin aquestes actituds de defensa de la llengua, de vegades prou desagradables. Em paro a pensar i entenc aquella expressió d'odi cap a sí que poden sentir alguns parlants de patois... la sensació de no parlar bé, de no escriure bé. Que et facin creure que la llengua correcta no és la que tu domines.