Bilingüisme social i serveis funeraris

He pogut observar que les famílies poden triar en quina llengua, entre el català i el castellà, acomiadaran els seus difunts. Sembla un fet obvi. Però m'imagino que durant el franquisme, les famílies catalanes havien de sentir les cerimònies de comiat dels seus familiars en castellà. Avui, als tanatoris catalans es dóna l'opció a les famílies, o éssers propers del difunt, d'escollir la llengua de l'esquela, el recordatori, la cerimònia (tant si és civil com religiosa). No sé si les làpides al cementiri poden estar en castellà o és obligatori l'ús del català com als rètols de les botigues... Ho preguntaré un dia d'aquests a la funerària, també vull preguntar-los si tenen estadístiques del tant per cent d'ús d'una i altra llengua per als recordatoris i cerimònies. La meva percepció subjectiva, deprés de més d'un any sentint cerimònies, sobretot religioses, és que se'n fan moltes en castellà. Només treballo a les cerimònies que es fan a tanatoris (Girona, Salt, Banyoles, Palafrugell) No sé com serà a les parròquies. Però, tenint en compte que som a Girona, tenia el prejudici que gairebé no en sentiria de cerimònies en castellà (quan treballo a Barcelona no em sorprèn que moltes ho siguin) Per altra banda, tots els mossens que treballen per a la funerària són catalans. Però per l'edat que tenen, s'han hagut de formar durant el franquisme, per tant tenen competències lingüístiques en castellà per a la litúrgia. Tot i això, els noto incòmodes quan han de fer els responsoris fúnebres en castellà. Un d'ells, que quan els fa en català canta un dels salms, en castellà no el vol cantar. L'altre, en castellà ho llegeix tot. Les empleades de la funerària que fan les cerimònies civils també es posen nervioses quan han de fer-les en castellà. Tenen por de llegir malament, de pronunciar malament.

Mai he sentit cap queixa pel fet d'haver de fer les cerimònies en castellà. Però és evident que tant els mossens com les empleades que oficien les civils se senten incòmodes amb aquesta llengua.

El bilingüisme social, contempla suficientment la comoditat dels parlants amb les dues llengües?

Fetitxisme escriptural

Quan era petita sentia envers els meus estris per escriure quelcom semblant al calígraf japonès. Col·leccionava llapissos, bolígrafs, papers de carta de diferents colors i textures, sobres... Quan arribava el meu aniversari, esperava amb delit que em regalessin un estoig nou, una llibreta especial nova, una ploma estilogràfica... Encara ara, els aparadors que més em criden l'atenció són els de les papereries.

Gairebé sempre he viscut físicament allunyada del meu pare. Una vegada va comprar dues plomes iguals, una per ell i una per mi. Havien de servir per escriure'ns, per mantenir viva la comunicació. Eren vermelles. Van sortir fallades, al·legories de la vida. Però no patiu, d'una o altra manera, millor o pitjor, la comunicació s'ha mantingut. Ja gairebé no rebo cartes escrites a mà. Tal vegada, alguna postal. Ja gairebé no n'escric tampoc. Les trobo a faltar.

Els nadons ploren diferent segons la llengua dels seus pares

Ahir escoltava la ràdio mentre conduïa tornant de la feina. Treballo a una empresa de serveis musicals funeraris, és a dir, toco el piano a funerals. És una feina una mica imprevisible, per això aquests darrers dies no he pogut assistir a la classe de llengua... Carles Francino em va sorprendre afirmant que depenent dels països els nadons ploraven d'una o altra manera i que la diferència la marcava la llengua. Van posar dos exemples, el plor d'un nen francès i el plor d'un nen alemany. I realment sonaven diferent. Però, com establir les característiques d'aquesta diferència? Si escoltem dos nens francesos plorar, no ens semblarà que ploren diferent també? Al "Hoy por hoy" no ho aclarien. De fet, era un programa sobre per què plorem, no sobre per què parlem. I jo que em pensava que la manera de plorar d'un bebè era universal...

"¿Un diccionario del doble sentido ocupará el doble de espacio que uno normal?"

Al mes de setembre vaig llegir amb un somriure aquesta reflexió a una de les xarxes socials de moda. Si ja costa institucionalitzar el sentit de les paraules i crear els diccionaris, com es fa per institucionalitzar els dobles sentits? Algunes de les respostes a aquest interrogant a la xarxa van ser: "no creo, la progresión no debe ser aritmética sino geométrica"; "Para mí no tendría sentido institucionalizar el doble sentido, sería darle un significado nuevo, pero no el doble. El doble sentido es más de la tradición oral, de la calle y ahí la extensión es indeterminada."; "Habría que aclarar si se trata de una edición de bolsillo o no"

Sabem que els diccionaris acaben incorporant alguns dobles sentits que mica en mica queden lligats a certes paraules. Però, com es desenvolupen aquests processos? Per què alguns significats tenen més èxit que d'altres? Què lliga uns significats a uns significants? Són il·limitats els significats atribuïbles a un significant?