El paper de la història en un món de memòries i relats personals

En definitiva, la memoria es siempre subjetiva, múltiple y diversa. Por el contrario, la historia proporciona conocimientos que se van acumulando, resulta “una reconstrucción sabia y abstracta del pasado, distanciada, de carácter crítico, laico y sin límites”. A la historia no se le puede vedar ningún terreno. La historia es conocimiento, interpretación, explicación, comprensión “bajo la exigencia de totalidad y objetividad”. Aquesta és la distinció “ideal” que fa Santos Juliá entre memòria i història, Pedro Ruiz Torres la recull al seu article “Los discursos de la memoria histórica en España”. Si seguim aquesta separació tan radical, haurem de defensar que la història no pot dedicar-se a escriure “relats” com els que proporcionen les memòries. Però avui en dia aquesta divisòria tan clara és difícil de mantenir i Ruiz Torres n’exposa algunes raons. En subratllo la següent: ...historia y memoria se relacionan muy estrechamente, pero no está clara la jerarquía entre ambas. La memòria pot ser objecte de la història però també n’és font i matèria primera. A més, l’ús públic de la història crea memòria i fa que la història esdevingui memòria al seu torn. Amb aquests arguments Pedro Ruiz demostra que la relación entre ambas no es de sentido único. Per pensar en el paper de la història davant la proliferació de relats autobiogràfics que descriu l’article de Daniel Mendelsohn “Prou de parlar de mi”, hauríem d’afegir un tercer element a la complexa relació història-memòria. Com diu Stephen Jay Gould: “els éssers humans som contadors d’històries per naturalesa; organitzem el món com un conjunt de contes” (jo afegiria que som també receptors d’històries per naturalesa). Josep Fontana cita Jay Gould a La història dels homes per afirmar que la narració no deixa de ser la forma habitual en què l’home organitza el seus coneixements (i per insistir en què no s’hauria d’elucubrar tant al voltant de si la història és literatura o no). Mil vegades més útils que aquestes elucubracions verbals són per a l’historiador les aportacions de la ciència cognitiva, les noves visions que mostren la complexitat dels mecanismes de formació dels records evocats per la memòria – la forma en què la ment humana transforma un feix de sensacions diverses en un record -, que poden suggerir-li camins útils per a investigar el procés de formació d’aquesta memòria col·lectiva que anomenem història. Fontana ens recorda que les persones som contradictòries per naturalesa, per més que quan “relatem” racionalitzem i justifiquem a posteriori. Per això recomana superar la narrativa inspirada en la novel·la burgesa per a la historiografia, i aspirar a una comprensió més complerta de les persones, també dels seus actes il·lògics o irracionals. Sembla ser un instint innat de l’Homo sapiens, el del desig pels relats coherents, ens apunta Mendelsohn a partir del llibre de Yagoda. Per això, distorsionem les coses que recordem. El problema de la “falsedat” de les memòries, doncs, no depèn només del frau, sinó dels propis mecanismes de la memòria. Mendelsohn sintetitza: Sempre ens ho fem venir bé per convertir la nostra memòria en bones històries, fins i tot si aquestes històries no són del tot veritat.

Quant als mecanismes de la memòria caldria també apuntar allò que Pedro Ruiz Torres ens diu, a l’article ja citat, respecte a la memòria individual, que és també memòria social i col·lectiva. Por eso la memoria del individuo es mucho más que la memoria de sus vivencias personales. Ruiz Torres parla de la seva memòria sobre la guerra civil, que per edat, no va viure, però de la que té un seguit d’imatges des de la infància a través dels relats de les persones del seu voltant que sí l’havien viscuda, de la ràdio, dels tebeos... ¿Cuánto hay en ella de herencia transmitida de manera consciente o inconsciente y de comunicación buscada con los demás? ¿Cómo influyó en mi trabajo de historiador y éste a la vez en mi memoria de la guerra civil? ¿Cómo han ido cambiando mis recuerdos del conflicto y hasta qué punto esas imágenes son sólo mías o por el contrario llevan la impronta de los grupos y medios sociales en los que se desenvolvió mi vida?

Penso que la tasca del historiador precisament és fer-se aquestes preguntes, ser conscient dels mecanismes de la memòria, i de la construcció social de la memòria. Ruiz Torres parla de la necessitat d’una indagació crítica en els records. El trabajo del historiador es en gran medida eso: crítica de la memoria o si se prefiere actividad intelectual unida al conocimiento del pasado por medio del análisis crítico de las fuentes disponibles, una actividad que conduce a otro tipo de representación del pasado, diferente del que nos proporciona la memoria.

Si recuperem la interessant proposta de Fontana i la posem al costat de la proliferació recent de memòries “espectaculars” de què parla Yagoda, no podem evitar ser una mica pessimistes amb la possibilitat de competir al mercat editorial amb productes historiogràfics inspirats en la “nova narrativa” de Fontana. L’anhel immoderat de “bones” històries amb un gran “arc dramàtic” i “happy end”, com les que la poderosa Oprah Winfrey vol per al seu programa, és evident al menys entre el gran públic. Aquest sembla gaudir d’històries reals, emocions reals, però amb formes o estructures narratives de ficció (ficció estil Hollywood si pot ser). Aquest fet també evidencia el problema dels movedissos límits entre la realitat i la fantasia.

Des de la història, ens trobem amb les exigències del mercat, de la demanda d’un públic que en bona mesura vol un protagonista amb el que “identificar-se”. (...) com deixa clar Yagoda, des de fa temps les confessions memorialístiques han estat irresistibles tant per als escriptors com per als lectors (...) Ha d’entrar l’historiador a competir en aquest mercat? Com anuncia Ruiz Torres, hi ha un problema evident: la escasa proyección social del trabajo de los historiadores en una cultura dominada por esa “exigencia de memoria”, algo ciertamente paradójico (...)

Dins la historiografia, ens els últims anys han tingut lloc una sèrie de canvis que també han “apropat” els productes al lector menys especialitzat. El retorn a la narrativa, al subjecte, el model de la microhistòria, de la història de la quotidianitat... Com diu Fontana, la “substitució del grand récit de la Història amb majúscula” pel “petit récit” de les històries amb minúscula.

Sabem que ha canviat la presentació editorial dels treballs historiogràfics. Les editorials demanen un format menys feixuc, amb menys notes a peu de pàgina, de més fàcil lectura. També hem pogut apreciar com la mateixa editorial publica treballs historiogràfics resultat d’estudis metòdics, al costat de memòries de tota mena fruit de la “inundació” (a la qual es refereix Yagoda) d’escriptura autobiogràfica que ens afecta des de finals dels anys vuitanta. Aróstegui ho “denuncia” mucho de lo que se presenta en los puntos de venta de librería como historiografía, mucho de lo que pasa como “Historia” ni propugna ni desea que “el historiar” sea tenido por mucho más que una faena verbal que rellena páginas con “historias” – y que las titula así -, con “stories”, y no por actividad indagativa. Penso que la història és hereva d’una trajectòria d’aspiracions científiques que haurien de diferenciar-la del relat “literari” o memorialístic. Però no és fàcil saber com mantenir la diferència, i a la vegada ocupar millor els espais i les cotes de mercat que la societat demanda en “història” i “memòria”.

Sobre la veritat

Quan les memòries són testimonis de redempció, d’experiències traumàtiques, d’injustícies socials i polítiques, que siguin falses és molt més indignant. Mendelsohn exposa diferents casos de falsos testimonis. Destaca la disposició contemporània a acceptar com a obres de testimoniatge social o polític històries que resulten ser obres de ficció. Això el fa pensar en la línia que separa veritat, ficció i realitat. Les novel·les expliquen veritats sobre la vida, però no fets que han passat en la “realitat” com les memòries. Al respecte cita Hume, que entenia que la veritable història era la que arribava a il·luminar intel·lectualment, per sobre de la ficció. Mendelsohn es refereix al valor de veritat en el gènere de les memòries. Potser la veritat com a categoria és una qüestió massa filosòfica per aquest comentari. En tot cas, em sembla que la següent pretensió que expressa Julio Aróstegui a La investigación histórica: teoría y método no s’hauria de perdre de vista: La verdad es siempre una “verdad convenida”. Esto no altera en forma alguna la firme propuesta de hacer de la historiografía un conocimiento sujeto a comprobación como cualquier otro de los que pretenden ser científicos y no de ficción”. De totes maneres, la “disposició contemporània”, de la que parla Mendelsohn, ens torna a posar davant del tema de la importància de les percepcions dels actors socials per sobre de les “veritats” objectives. Importància que el postmodernisme ens va ajudar a visualitzar. D’alguna manera es pot relacionar amb la proliferació de relats a través de les noves tecnologies i com aquests es perceben. Qualsevol pot publicar allò que vulgui a la xarxa, sense “comprovació”. Qualsevol pot gravar un documental amb una càmera digital, o fer una foto, manipular-la i publicar-la com a “verídica”. I un conjunt de persones poden veure-la i creure-se-la. I fins i tot, després que es demostri la “falsificació”, que no els importi i seguir-se-la creient. Ens tornem a trobar amb el perillós desdibuixament que esmenta Mendelsohn entra el real i l’artificial, i a més, associat a una altra confusió que ell descriu com a dramàtica, aquella entre allò públic i allò privat. L’adveniment dels telèfons mòbils ha obligat milions de persones (…) a tenir part en els detalls més íntims de les vides d’altres persones.

Què fa la història a la societat de les noves tecnologies, de la xarxa? Aróstegui diu que és com si la història es visqués en temps real (es revela a cada instant, es registra a la vista, i es reconeix a través de la xarxa), i això per força ha d’afectar el registre memòria-història. També ha canviat la forma de distribució de la història, com hem vist, és un producte més en el marc de les creacions del llenguatge. “La historia vale lo que vale el lenguaje y su lenguaje”. Ruiz Torres parla al respecte d’una nova memòria virtual o pròtesi, dins d’unes societats que cada vegada tenen menys memòria individual i col·lectiva (tradicional). Aquesta memòria es crea gràcies als avenços tecnològics i hi intervenen un munt d’actors que no són historiadors (periodistes, escriptors, realitzadors de televisió i cinema...) I sembla que tingui por que els historiadors també caiguin en aquesta “trampa” de voler portar el passat cap al present, en comptes de convertir-lo en el seu objecte d’estudi.

Davant d’aquest panorama no sé com la història pot jugar el seu paper en aquest món de memòries i relats personals (més enllà d’algunes funcions que ha de fer l’historiador que ja s’han esmentat i de la “pretensió” de “veritat”). Ruiz Torres acaba el seu article dient que la diferència principal entre memòria i història se encuentra en el distinto carácter de uno y otro tipo de conocimiento y de los usos que respectivamente propician. Potser per a poder competir en aquest món poblat d’altres actors (periodistes, escriptors...) s’hauria de reflexionar sobre aquests usos, sobre la possibilitat d’ampliar-los.