Quan era petita sentia envers els meus estris per escriure quelcom semblant al calígraf japonès. Col·leccionava llapissos, bolígrafs, papers de carta de diferents colors i textures, sobres... Quan arribava el meu aniversari, esperava amb delit que em regalessin un estoig nou, una llibreta especial nova, una ploma estilogràfica... Encara ara, els aparadors que més em criden l'atenció són els de les papereries.
Gairebé sempre he viscut físicament allunyada del meu pare. Una vegada va comprar dues plomes iguals, una per ell i una per mi. Havien de servir per escriure'ns, per mantenir viva la comunicació. Eren vermelles. Van sortir fallades, al·legories de la vida. Però no patiu, d'una o altra manera, millor o pitjor, la comunicació s'ha mantingut. Ja gairebé no rebo cartes escrites a mà. Tal vegada, alguna postal. Ja gairebé no n'escric tampoc. Les trobo a faltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada